//
you're reading...
Cultura

Vargas Llosa a l’Instituto Cervantes

Hui ha eixit en la premsa que el govern del PP vol que Mario Vargas Llosa siga el director de l’Instituto Cervantes. Des del seu punt de vista, el centralista madrileny, és una tria encertadíssima. Vargas Llosa forma part de l’establishment espanyol que ha fet d’una visió diguem-ne paternalista i amb voluntat d’hegemonia de l’esfera hispanoamericana com a àmbit d’expansió fonamentalment econòmica -la cultura és una excusa, per descomptat-.

Des d’un punt de vista, com ells en diuen, perifèric, és una notícia roïna però ambigua. D’entrada, cal destacar l’enorme despesa que paguem tots els ciutadans que tributem impostos a l’estat espanyol -és a dir, Fernando Alonso et alii. exclosos- per tal de difondre la llengua i cultura castellanes.

I ací ve la trampa. Vargas Llosa va signar i impulsar el famós Manifiesto por la lengua común, un text fal·laç i involucionista que laminava els drets dels ciutadans espanyols que tenim una altra llengua no és el castellà com a materna. Així mateix, Vargas Llosa va donar suport a UPyD -més conegut com “el partit de Rosa Díez”- a les passades eleccions estatals, una formació que només té com a programa un punt: el centralisme.

Ara bé, Vargas Llosa ho fa amb una elegància molt sibil·lina. És cert que mai no para de fer lloes a la bellesa de, per exemple, la llengua catalana explicitada en el cas concret del Tirant lo blanc. Però és això: una exaltació retòrica, de parlament de fallera major amb alt nivell intel·lectual, una apologia que no deixa de ser folklòrica. “La lengua catalana es muy bonita. Pero es cosa del pasado y no hay que imponerla“.

La pregunta és clara: defensarà Vargas Llosa un Instituto Cervantes que, com que paguem tots, difonga en igualtat totes les llengües oficials a l’Estat Espanyol? La resposta és no. Però no envestirà frontalment.

[L’excusa de l’Institut Ramon Llull no serveix. Per diferència de dotació pressupostària i perquè el Cervantes és un organisme estatal.]

I, finalment, hi ha un cas que explicita clarament el cinisme del personatge. Quan li va ser atorgat el Premi Nobel de Literatura 2010, l’Acadèmia es justificar amb la valoració que el guardó era “per la seua cartografia de les estructures del poder i les seues imatges mordaces de la resistència individual, la revolta i la derrota“.

I, efectivament, Vargas Llosa potser conega perfectament les estructures del poder, però és perquè hi pertany i, si les denuncia, ho deixa per a la ficció. Un exemple perfecte d’intel·lectual orgànic. Però que cultiva una imatge de tot el contrari. Sibil·lí, repetisc.

Llegint entre línies la notícia d’El País es pot veure perfectament aquesta història que ens volen contar:

El Gobierno ofrece a Vargas Llosa la presidencia del Instituto Cervantes

P.S. Evidentment, no conec personalment Vargas Llosa. Però mai no m’ha inspirat gens de confiança. Gens. És una sensació curiosa que compartisc amb més gent. Mirant-li el rostre m’hi referme. És absurd però és així.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

%d bloggers like this: