//
you're reading...
País Valencià

1 any de Compromís

Mai no oblidaré el 22 de maig de 2011. A la mateix hora que estic escrivint aquest apunt (al voltant de les dues de la matinada), ara fa un any estava tirat en ma casa intentant recuperar forces i perdent-me la gran celebració de Compromís amb la resta de la gent. Senzillament, en arribar passades les dotze del col·legi electoral a la seu, vaig petar.

Massa tensió, massa nervis, massa emocions… Qui pensa que les eleccions són quinze dies s’equivoca. Ho poden ser per als partits de sempre, no per a nosaltres. No tornaria a viure res semblant fins al novembre passat amb les eleccions generals. I aquella vegada es va multiplicar exponencialment. Quasi res.

Ara bé, si conte les meues sensacions d’aquell dia és perquè vull contar una història que em sembla significativa. Deixeu-me, però, que abans m’allargue una miqueta. No sé sintetitzar-ho, sincerament.

Les enquestes ens feien tabaco. Moltes vegades després de les eleccions ens han acusat que ens féiem les víctimes recordant-ho. Però això no és cert. No s’és conscient de com performen l’opinió les enquestes. De tota la gent que et diu “jo vos votaria, però és que no vull que passe una altra vegada que el meu vot no val per a res…”.

En 1999 el BLOC es quedà a poques dècimes de l’antidemocràtica tanca del 5%, un 4,67%. El 2003 a una només, un 4,87%. Amb la mateixa llei electoral “per defecte” de l’estat espanyol (3% mínim per circumscripció per a entrar en el repartiment d’escons), sempre -recalque sempre- haguérem tingut representació a les Corts. No és cap mena de victimisme dir que la llei electoral valenciana es va fer amb noms i cognoms contra nosaltres. És, així de clar, un fet.

I aquells dies havíem de demanar per a una força que, segons deia totes les enquestes i opinió publicada, no tenia ni assegurat el 3% a les Corts, tindria un 0,38% -sí, ho recorde perfectament: 0,38%, tal qual- a la ciutat d’Alacant; un 2% a Castelló i ens extrapolaven també a València ciutat que no arribàvem al 3% quan en la mateixa enquesta s’hi deia que Joan Ribó era més conegut que el candidat del PSOE (Qui era?) i l’alcaldable millor valorat. Als pobles ens tractaven millor, però és que una cosa diferent era un escàndol.

Nosaltres teníem unes totes unes altres dades, però com pots convéncer la gent que és la resta qui va en direcció contrària? Fins on pots arribar explicant-ho? Qui t’ha de creure? Quanta gent volia votar Compromís i no ho féu perquè no volia “llançar el vot”?

Doncs bé, ja vos podeu imaginar totes les càbales, amb israelites, anàlisi de participació per col·legis del poble i quines implicacions podien tindre, etc. etc. que féiem.

Jo estava a l’auditori. Una mesa de les bones. Recorde perfectament la informació que anava arribant. Era bona, fins i tot arribaves a pensar que era massa bona. En una d’aquelles bromes de campanya electoral em varen preguntar que què volia com a regal d’aniversari (faig anys per aquestes dates) i vaig respondre sense dubtar-ho que quatre diputats a les Corts. Quatre. En demanava com un miracle quatre. Pensava que tornaríem a quedar-nos amb el 4,9%, que el 5% era una maledicció sense remei.

I a poc a poc anaven eixint les paperetes amb el somriure. I les bromes: “mireu, em feu igual de feliç traient-les”, deia als membres de la mesa. I mentre rebent informació de més resultats. Entrem ací, entrem allà, en llocs que mai de la vida podries pensar que teníem al nostre abast. Entràvem a les Corts. L’eufòria s’anava apoderant de nosaltres. Mirava al meu company i anàvem aguantant com podíem l’eufòria, els nervis ens destrossaven.

I en això un moment d’aquells de vertadera angoixa, quan penses que t’has entropessat i has despertat a la crua realitat: a València estem al 9% i tenim 3 regidors ben sòlids. Però quins collons de mentides que m’han estant amollant?! València al 9%?! Sí, ja, i estem a les Corts i al Vaticà, no et fot!

I torne a parlar i em confirmen que em deixe de favades, que és vot real, primers escrutinis, al 3%, al 5%, de vot escrutat, però vot real, res d’israelites ni de projeccions. Impressionant. La cosa va molt i molt bé. Ens mirem el meu company i jo. No. Encara hem d’esperar. L’alegria dura poc en casa del pobre. Açò pinta molt bé però no et faces il·lusions.

Mentrestant vas rebent telefonades d’altra gent que no hi està tan a dins felicitant-te pels resultats i dient-te que per fi s’ha aconseguit. I vas i vas aguantant.

Fins que arriba un moment que et gires i dius “tio, açò és real, açò no té marxa enrere: estem a les Corts, a València i a Torrent amb 2!”.

I tota la repressió de l’eufòria que havies fet fins aleshores esclata com una olla a pressió. Cridem, ballem i rodolem per terra. Tal qual. Els interventors del PP i del PSOE ens miren com si fórem marcians, els membres de la mesa se’n riuen. A nosaltres ens té tot igual i la resposta que done és tan sincera com simple: “escolteu, imagineu-vos que el Llevant es classifica per a Europa, per a la Champions. Per a nosaltres açò és el mateix”.

Ara ha passat un any i el Llevant s’ha passat quasi tota la temporada en llocs de Champions i s’ha classificat per a jugar a Europa. Que mai més em diguen que alguna cosa és impossible al País Valencià o que res està perdut.

Hem vingut per a quedar-nos. Per una raó ben senzilla: perquè sempre hi havíem estat. Perseverar, treballar, perseverar.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

%d bloggers like this: