//
you're reading...
Europa

On vas, Europa, sense la mare que et va parir?

D’ací un dia i poques hores obriran les portes dels col·legis electorals a Grècia en la que -per molt que es repetisca no deixa de ser cert i no un lloc comú- és la convocatòria electoral més important de la Unió Europea en dècades si no fins tot en la seua història.

Aquestes línies ràpides que escriga, però, poden tindre una vigència nul·la d’ací no res. Tanmateix, m’hi arriscaré, perquè les eleccions gregues han aconseguit que ja no només parlem de les eleccions a la presidència dels Estats Units com de les eleccions en què tothom hauria de tindre-hi dret de vot. Ras i curt, des d’aquesta altra vora del Mediterrani estem en la mateixa lluita, som el mateix, no n’hi ha diferència, quan Lagarde els va insultar, ens està insultant a nosaltres.

Des de fa tres setmanes que s’ha tancat el període legal en què es poden publicar enquestes. I, com és fàcilment predictible i com ja es va veure en les anteriors eleccions, la fiabilitat que en tenen és ben baixa. Per no parlar de com són de contradictòries unes amb altres: les forquilles de Nova Democràcia i Syriza oscil·len entre el 20 i el 28 per a ambdós i viceversa.

El mapa electoral grec està redibuixant-se des de fa més de dos anys. En les eleccions de 2009, el PASOK aconseguí una clara majoria absoluta i el bipartidisme assolia el 77,5% dels vots vàlids. En les eleccions passades de maig, el PASOK va caure fins al 13,18% i el bipartidisme al 32%. [Parlem de vots vàlids per conveniència i senzillesa, tot i que seria molt més real parlar sobre cens, fet que, per altra banda, accentuaria la caiguda del bipartidisme].

Primer de tot, cal fer cinc cèntims i explicar una miqueta el panorama grec. Qui és qui. I cal, ja que el maig passat hi havia 12 partits polítics amb opcions reals d’obtindre representació al parlament. Aquest fet ens pot semblar inaudit des de l’Estat espanyol, amb un bipartidisme quasi perfecte únicament trencat per l’existència de nacions diferents a la castellana hegemònica al seu si, però no deixa de ser un fet normal en un context europeu en què els espais bàsics de representació en són sis, però aquesta és una altra discussió.

En primer lloc, tenim els dos partits del bipartidisme tornista: Nova Democràcia i PASOK, el primer representant de la dreta liberal-conservadora i el segon de la socialdemocràcia europea. Cal fer ací un aclariment, però. A Grècia es dóna una curiosa paradoxa entre una casta política quasi hereditària (Papandreou i Karamanlis, els dos adversaris i primers ministres recents de PASOK i Nova Democràcia respectivament, són fills dels mateixos també primers ministres que han marcat la vida política grega postdictadura) amb un eix polític més escorat cap a l’esquerra de la mitjana. És a dir, el PASOK estava molt més a l’esquerra que el PSOE, sense cap mena de dubte. I això ens farà entendre moviments recents.

En segon lloc, hem de fer referència al KKE, el partit –el partit- comunista grec, amb una presència social molt forta, amb un gran poder sobre els sindicats i amb un suport electoral considerable del 10% de mitjana. Herència de la segona guerra mundial, els comunistes grecs tenen una força i influència gens menyspreable en la societat i la política grega. Xipre, de fet, té un president formalment comunista, en un moviment que sembla xinés o vietnamita, ja que d’ací no res demanarà el rescat dels bancs de l’estat i la política que aplica no té cap diferència amb la de qualsevol cap de govern europeu. És a dir, parlem d’estructura, d’un partit comunista tradicional. D’un partit per damunt de tot. D’un partit sistèmic, com ND i PASOK, al remat. Pel que fa a l’ideologia, el KKE no és que no haja assumit la caiguda del Mur, és que no ha assumit el discurs de Khrusxov, per a definir-ho molt gràficament amb una afirmació que podria semblar una caricatura si no fóra perquè els seus discursos arriben a l’extrem de qualificar Syriza com a agent i instrument dels Estats Units i l’OTAN (sic).

I ací arribem a qui és sense cap mena de dubte la sensació de l’espai electoral grec -i europeu-: Syriza, la Coalició de l’Esquerra Radical, que és el que significa literalment les sigles però que, repetim, no té el sentit pejoratiu de la paraula “radical” que hi ha per aquestes latituds -recordem, a Grècia l’esquerra és esquerra-.

Syriza està tan analitzada a aquestes alçades que és sobrer presentar-la (més tard hi tornarem, però). Així i tot, en donarem un parell de dades: el principal partit de la coalició és Synapsismos, que literalment vol dir això mateix, coalició, ja que naix de la unió de moviments d’esqueres i ecologistes. A Synapsismos cal afegir-hi uns 11 partits i moviments més. Si a açò afegim que Syriza fins ara oscil·lava entre el 3 i el 5 per cent és difícil argumentar que siga una amalgama coherent. I ací tampoc no hem acabat, perquè a Syriza s’hi han afegit molts exmembres del PASOK que varen abandonar el partit crítics amb la política proTroika, com ara Manolis Glezos, història militant de la resistència grega. Però, recordem, açò és Grècia. L’explicació anirà per una altra banda.

Per a tancar l’espectre de l’esquerra actualment parlamentària, cal afegir Esquerra Democràtica (DIMAR), formació nascuda en 2010 arran de la unió de dissidents de Syriza i del PASOK. Aquesta dada és rellevant i interessant d’analitzar, com després veurem, però ara ens serveix per a posar en quarantena la idea ben repetida que l’èxit de Syriza ha vingut determinat per la suma de partits, quan, com veiem, en el període de creixement, fins i tot n’ha perdut.

Fora del parlament, però mereixedors de comentaris queden els Verds de Grècia, que es varen quedar, tant en 2009 com el maig passat a poques dècimes del 3% que suposa el tall electoral per a obtindre representació, i Antarsya, Front de l’Esquerra Anticapitalista, amb poc més d’un 1% però que ja han decidit donar suport a Syriza en aquesta mena de segona volta de les eleccions.

Per l’espectre de la dreta, el panorama és, si pot ser, més embolicat. En primer lloc -i descomptada Nova Democràcia-, tenim els Independents Grecs, un partit de dreta populista el qual, però, es va escindir de ND pel seu rebuig a la Troika.

L’altre partit parlamentari de la dreta -tot i que va molt i molt més enllà- és l’altre ressò mediàtic de maig. I no és per a menys. L’Alba Daurada ha estat catalogat diverses vegades com a neonazi. Aquesta categoria és errònia. No són neonazis. Els sobra el neo. És el partit nazi, sense matisos. Una associació criminal -no és un partit, és això, tal qual- que es dedica a perseguir i assassinar immigrants pels suburbis d’Atenes. Només cal una dada: el seu programa electoral proposava minar -sí, minar- les fronteres gregues. Més tard hi tornarem.

La resta de partits de dreta que hi ha per destacar quedaren extraparlamentaris, però tenen la seua importància. En primer lloc, LAOS, que no té res a veure amb l’acudit fàcil del país asiàtic, sinó que és un partit confessional cristià ortodox liderat per un líder populista. Va cavar la seua tomba en el moment que va donar suport al Memoràndum i va perdre els diputats al parlament.

En següent lloc hi ha una escissió de Nova Democràcia, com Aliança Democràtica, amb un 2,5%, ja han tornat a casa. I després hi ha dos partits liberals difícilment qualificables que ara concorren junts a aquestes eleccions, la suma dels quals els dóna un vot potencial de vora el 4% i, tot i que no és automàticament menyspreable, ja que varen sorgir del no res les passades eleccions, també és cert que tenen un encaix complicat. O no. Fins i tot la polarització d’aquestes eleccions els podria donar una espenteta.

I arribats ací, cal formular les preguntes clau: com s’han format aquests espais electorals? D’on ixen? Cap a on van? Quin serà el resultat de les eleccions?

Anem per parts. Primer de tot, cal definir que l’eix que defineix l’escenari polític de la Grècia dels darrers anys és l’oposició o el suport al Memoràndum i la Troika. En aquest sentit, les identificacions entre dreta i esquerra, i en una situació límit com es veu a l’altra vora del Mediterrani, queda en un segon terme.

Així mateix, en el moment que hi ha una crisi de representació política i els espais electorals es van reformulant hi ha diversos torcebraços particulars a seguir. Una escissió d’un partit busca la pugna per la representació del que era aleshores el mateix espai polític. Es tracta de veure qui venç.

En aquest espai és on es força la majoria de Syriza en l’electorat d’oposició al MoU. Com hem vist, no és un espai que es forma per un creixement ideològic o organitzatiu, sinó per una coincidència ciutadana en els interessos de representació. En aquesta mateixa pugna hi era DIMAR. De fet, el partit de Kouvelis arribà a estar segon en les enquestes tot superant de llarg el de Tsipras.

Què va passar ací? Mirem aquesta imatge:

Aquesta:

I aquesta altra:

Al meu parer, es pot apreciar una clara diferència. Tsipras, l’home que ara mateix té l’Europa del sistema en escac, representa una imatge de renovació i fresca contra la resta dels mateixos rostres cremats de la classe política que ha portat el poble al desastre.

Davant d’això, Kouvelis sí que sembla d’eixe món, mentre Tsipras no.

Hi ha, però, marge per a donar suport a un jove, encara que renovador i aire fresc però, repetim, jove de 37 anys, en una situació com la grega? És una pregunta difícil de respondre. La qüestió és que transmet una imatge de determinació i que hi ha eixida, no sabem quina però alguna deu haver. Una imatge per a trencar de manera clara amb el passat.

Mirem aquesta imatge que es va fer famosa i que mostra a un jove Tsipras a la moda de melena a la Pearl Jam i grunge en la muntanya mentre era un estudiant que ja havia agafat les regnes de la reivindicació:

Eixe és en l’espai que jugava Syriza i DIMAR: el trencament per l’esquerra. I la manera d’articular el discurs venia fins a cert punt a determinar les polítiques. Més agosarades les de Syriza, més de salt en el buit -sense connotacions negatives, sinó de risc-, més de buscar una tranquil·litat i confiança en l’experiència en el de DIMAR.

El resultat de DIMAR no va ser roín en maig: 6%. Conservava influència i, encara que no consolidava les primeres enquestes, sí que superava les darreres previsions. Ara bé, la missió que tenia -disputar amb Syriza l’hegemonia d’un espai- va ser clarament fracassada. La previsió és que DIMAR envie molt de vot a Syriza. Cap enquesta no en preveu l’eixida del parlament. Fins i tot en preveuen algunes pujades i la majoria que aguanta. Però qui sap?

D’una altra banda, però jugant en una altra lliga, està el partit comunista grec. Tot i que puga semblar una miqueta agosarat dir-ho, amb les actituds que hem descrit adés i amb l’emergència de la situació, ja no comparteixen espai amb Syriza. No són més que una manifestació estrafolària del sistema. Zizek va descriure perfectament Syriza com l’esquerra que no té por de prendre el poder per arreglar el desastre causat per altres. També serveix com a definició en negatiu per al KKE. La pregunta sobre el transvasament de vot no és si n’hi haurà, sinó fins a quin punt arribarà. Com hem vist, el KKE té una estructura de partit gens negligible com a bon partit comunista clàssic. I la resistència a la fuita que puga tindre és l’única variable a analitzar. Sembla clar, però, que com a màxim aguantaran fins al 5%, que és un resultat ben roín.

Una de les gran paradoxes a primera vista que hi haurà també en els moviments electorals serà el transvasament de vot que hi haurà entre Alba Daurada i Syriza. És evident que en una situació de greu crisi social hi ha una tendència innata a buscar bocs expiatoris. I agitar l’odi a l’immigrant és una eixida que la cultura electoral a Europa ha mostrat com a innegable. Ara bé, el vot d’Alba Daura és -també- un vot de desesperació. La gent no sabia exactament què estava votant i n’hi haurà molts que es varen espantar eixa mateixa nit. Ara poden igualment canalitzar-ho a través de Syriza. Per altra banda, hi ha l’electorat -un 3%- que va perdre LAOS per donar suport al MoU i que compartia l’extrem dret de l’espectre, tot i que en aquest cas -i encara que semble prou fort dir-ho- a la manera d’un partit d’ultradreta civilitzat europeu. Sembla complicat, però es podria esperar -tant de bo- que Alba Daurada perdera la representació.

Una altra pregunta clau per poder valorar si Syriza té la victòria a l’abast és saber si el PASOK ha tocat terra. Les enquestes diuen que sí i és difícil veure que puga haver electoral del PASOK que es passe a ND per por d’una victòria de Syriza Qui hi queda, ja no pot digerir molt bé això.

Perquè un 13% del vot vàlid realment és quasi no sumar ni un sol vot al purament estructural que encara et pot donar haver sigut un partit d’eixa grandària i característiques (també cal dir que només s’ha renovat el parlament, ni les regions ni els ajuntaments i, en aquest sentit, hi deu haver molt de càrrec que deu estar mirant amb quines sigles va a les eleccions properes). Més enllà de si realment pot implosionar definitivament, el que és clar és que el PASOK no té cap mena de posició en aquestes eleccions més enllà de garantir una majoria proTroika amb ND. Un paper ben trist i, com déiem, ben fotut de pair per a els últims mohicans que resten, educats en la disputa bipartita.

Per la part de la dreta es preveu una acumulació de forces en Nova Democràcia. En primer lloc, els Independents Grecs també han perdut la partida contra ND en la seua pugna per ocupar un espai. La seua resistència dependrà de la voluntat de jugar a repartir un pastís posteleccions i del vot de la port que pot portar el votant de dretes a donar el suport a ND davant d’un possible triomf de Syriza. Sí bé la situació sobre el MoU hem dit que és clau, no deixa de ser també cert que la por d’un govern de l’esquerra radical no deu ser negligible.

Així doncs, com pot quedar el resultat de eleccions gregues? Guanyarà Syriza o Nova Democràcia. La meua impressió és que hi ha més possibilitats d’una victòria de ND, perquè tenen més graner de vot a rebre en la segona volta de torcebraços guanyats. Això és, si fa no fa, el que ens diuen les enquestes mirades una miqueta més endins. Per exemple, les enquestes afirmen que ANEL -Independents Grecs- perd quasi la meitat de la posició i baixa de quasi l’11% al 5-7%- mentre que l’altra variable equivalent en el camp Syriza, DIMAR, aguanta i fins i tot puja.

Ara bé, això són impressions a través d’una anàlisi de què volia votar qui i què vol que acabe representant. La principal carta que té Syriza en la màniga és que és, al contrari que ND, representa una oportunitat diferent, un camí que, si bé els grec no saben ben bé per on porta, sí que saben que no és el camí del desastre que han fet i que, al remat, és un camí que porta justícia escrit en el traçat.

Finalment, a aquest complicat escenari cal afegir la perversitat de la llei electoral grega, que atorga una prima de 50 diputats al primer partit en una maniobra per a garantir majories absolutament que és de manera igualment absoluta antidemocràtica. Però encara cal també denunciar el sistema combinat de circumscripcions grans i menudes que alteren la proporcionalitat, el qual, tot i no entrar a qualificar si realment és territorialment justificat -en alguns casos sí, en altres no-, sí que distorsiona la representativitat.

D’una manera o altra hi ha una cosa clara: diumenge els valencians hem de veure els resultats grecs com si foren els nostres. Perquè potser que ho siguen en un futur no molt llunyà

Syriza és pro Unió Europea i euro, d’una manera clara i desacomplexada. El que volen els grecs és ser europeus (Què si no? Hi ha poble més europeu?) amb els mateixos drets i els mateixos deures que la resta. Si hem d’anar a un govern i una fiscalitat única europea, avancem-hi. Ací està el gran desafiament. Davant de la por de la catàstrofe, de l’eixida de la UE i de l’euro -més i més repetida conforme Syriza deia que la seua aposta és la UE-, el torcebraç de jugar a la igualtat de les persones i dels pobles.

Perquè no pot permetre deixar enrere la seua gent. I nosaltres som mediterranis.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

%d bloggers like this: