//
you're reading...
Estat Espanyol

“Bankia, el banc que va afonar Espanya”, article de Financial Times

L’article original es pot trobar ací però és d’accés restingrit. Financial Times és un diari conservador i molt lligat als interessos financers. Tanmateix, es tracta d’un text molt important per entendre la crisi bancària espanyola, on estem i les conseqüències que té de cara a planificar mecanismes d’eixida. És per això que n’he fet una traducció d’urgència.

Un grup molt sòlid amb més de deu mil clients.”

Així és com un va descriure un alt executiu de Bankia el gran banc espanyol l’últim divendres d’abril.

Enmig de rumors de greus problemes financers, va assegurar a dos periodistes escèptics que la tasca d’integrar les set caixes d’estalvis regionals en el grup estava pràcticament acabada, i que hi havia previstos plans per retallar costos, reduir el deute i reduir al mínim la dependència de volubles mercats de finançament majorista i que estaven ben avançats.

“Hem creat una marca: Bankia”, va dir l’executiu a la seu del grup en el nord de Madrid, tot i que la confiança que va tractar de transmetre va ser soscavada per la inquietud evident i l’eixida precipitada de la sala després d’haver estat convocat a una reunió.

Poc més d’una setmana després, el govern de centredreta de Mariano Rajoy, el primer ministre, va intervindre per salvar el banc. El joc s’havia acabat per a un monstre nefast que va començar la vida amb més de 4.000 sucursals i prop de 25.000 empleats.

Rodrigo Rato, exministre d’Hisenda espanyol i exdirector gerent del Fons Monetari Internacional que s’havia convertit en president executiu de Bankia, es va veure obligat a dimitir. El govern va anunciar una nacionalització parcial amb un cost estimat de fins a 10 mil milions d’euros.

Després va vindre el colp més impactant de tots: el 25 de maig, José Ignacio Goirigolzarri, un banquer amb experiència va tornar de la jubilació per substituir Rato i rescatar Bankia, va dir que necessitava el doble per netejar els préstecs incobrables. Va demanar 19 mil milions en capital nou d’emergència, a afegir a les ajudes estatals primeres de 4,5 mil milions. Bankia va rectificar els seus resultats de 2011 per reflectir una pèrdua neta de 3 mil milions d’€ en lloc del resultat comptable net de 309 milions.

La debacle de Bankia, però, no és una taca més en la reputació de la banca espanyola. Goirigolzarri va fer la crida a la recapitalització en un moment en què Madrid tenia cada vegada més difícil recaptar diners amb els bons sobirans. Això va provocar que dues setmanes més tard Rajoy s’haguera d’empassar els seu orgull i fer una crida a la UE per a sol·licitar un pla de rescat de fins a 100 mil milions per ajudar a recapitalitzar els bancs espanyols.

I la fallida del “mini-rescat” espanyol per tal de calmar els mercats encara podria portar a la necessitat d’un rescat total d’Espanya, en els mateixos termes que els anteriors rescats de Grècia, Irlanda i Portugal, així com a posar en perill a les 17 nacions que formen la zona euro.

“El que va detonar l’última fase d’aquesta crisi va ser la situació d’una gran institució financera i les seues enormes necessitats de capital”, va dir Ángel Ron, president del Banco Popular, un banc comercial espanyol, a principis d’aquest mes en una referència a Bankia. “Aquest va ser el punt d’inflexió”, va coincidir un analista.

Problemes en les regions

Els orígens de la institució que tant de mal ha fet a Espanya es troben a les regions del país, que han guanyat importants competències en els últims anys. Els components de Bankia -Caja Madrid, Bancaixa de València i petites caixes d’estalvis de les Illes Canàries, Catalunya, la Rioja i les ciutats d’Àvila i Segòvia en el centre d’Espanya- eren caixes típiques de les zones i que representaven la meitat del sistema bancari espanyol per actius abans que començara la crisi. Començaren com a empreses regionals i es trobaven en la majoria dels casos estretament vinculats als polítics en les zones on operaven, de manera que Caja Madrid i Bancaixa han estat influenciades i dirigides pel Partit Popular ara en el govern.

Per sobre de tot, les caixes estaven exposades al negoci immobilari, després d’haver finançat la bonança de la construcció d’habitatges de la dècada fins al 2007 i prestar lliurement als promotors, empreses constructores i compradors.

Des de 2009, unes altres caixes i grups de caixes d’estalvi han fracassat també. Han estat nacionalitzades o simplement venudes -a Castella la Manxa, Andalusia, València, Galícia i Catalunya-. La caiguda de Bankia va ser pitjor, tanmateix, perquè no només és un exemple de totes les debilitats polítiques i de gestió del sistema financer espanyol, també era tan gran com per ser “sistèmicament important”. El seu fracàs posava en perill tota la xarxa bancària ja que era “massa gran per fer fallida”.

Les entrevistes amb executius de Bankia, banquers i altres analistes mostren que es van cometre errors en tots els costats: pels polítics nacionals i regionals, tant del PP com del Partit Socialista, el mercat de valors i els reguladors bancaris, els directius anteriors i actuals del banc i de les caixes fusionades, pels banquers d’inversió, analistes de bancs i per uns mitjans de comunicació amb poques ganes d’investigar. Si bé és fàcil de fer aquests judicis amb el benefici de la retrospectiva, també és cert que banquers comercials espanyols han estat durant molt temps parlant en privat sobre les bogeries immobiliàries de les caixes de crèdit, especialment al voltant de València, zona de base de Bancaixa.

Madrid va ser només una mica millor. Durant el boom de l’habitatge a Espanya, els préstecs hipotecaris de Caixa Madrid, la major de les caixes d’estalvis que formen Bankia, va començar a créixer amb tanta rapidesa que, per a l’any 2007, alguns executius estaven tractant de rebaixar les coses. Després que la seua cartera d’hipoteques cresquera un 25 per cent el 2006, Carlos Stilianopoulos, quie era el cap dels mercats de capital de Caja Madrid i més tard director financer cap de Bankia, va dir: “No volem créixer tan ràpid. Som una caixa d’estalvis, així que no hem de tindre contents als accionistes. Preferim tindre una institució sòlida”.

Al mateix temps les advertències internacionals sobre el reescalfament del mercat immobiliari espanyol van ser rebutjades. “Potser en altres països aquest ritme de creixement seria vist com una bombolla”, va dir a Euromoney. “Però no a Espanya.”

Caja Madrid va seguir creixent i es va traslladar a la comercialització d’instruments financers exòtics als inversors estrangers, com ara paquets combinats de préstecs.

“El cinquanta per cent del sector bancari a Espanya -que eren les caixes- no tenia el govern corporatiu o la capacitat de gestió per suportar una crisi”, diu un dels molts banquers d’inversió que varen participar el juliol de 2011 en l’oferta pública inicial de Bankia.

Després de 2008 -quan la bombolla immobiliària espanyola va començar a desunflar-se, Lehman Brothers es va ensorrar i va començar la crisi de l’eurozona del deute sobirà-, el Banc d’Espanya i el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero va posar en marxa un programa de “fusions suaus” entre les caixes per millorar-ne l’eficiència. En un primer moment, però, les reformes estaven lluny de ser agressius. Els gerents responsables de les caixes fallides foren o retinguts o enviats a la jubilació amb multimilionaris paquets de compensació.

Un problema que es fa públic

A mesura que la crisi s’aprofundia, els reguladors espanyols, europeus i internacionals incrementaren els requisits de capital. Per a Bankia, una fatídica decisió va ser la introducció d’una norma espanyola que va obligar els bancs a tindre un nucli mínim nivell d’un ràtio de capital del 10 per cent dels seus actius -a menys que estigueren a la llista, en aquest cas se’ls va permetre el 8 per cent-. La idea era estalviar els diners dels contribuents, però va empènyer Bankia a una oferta pública inicial que, la majoria està d’acord ara, no hauria d’haver ocorregut en la manera que ho va fer.

“Em resulta molt difícil creure que els que van crear l’estructura de Bankia, i que estaven treballant en el llistat no eren conscients dels problemes del banc”, va dir un assessor que va participar en la nacionalització de Bankia.

Abans de l’anunci, Bankia contractà Lazard, on Rato havia treballat després de deixar l’FMI, per coordinar i assessorar en la venda d’accions, després fent-se’n càrrec un grup de bancs d’inversió internacionals -liderats per Bank of America/Merrill Lynch, Deutsche Bank, JP Morgan i UBS- per comercialitzar l’oferta als inversors internacionals. Lazard a Espanya s’ha negat a fer comentaris per a aquest article.

Malgrat aquest exèrcit de suport financer, els bancs d’inversió que van treballar en l’operació van dir que no n’hi havia interès per part de les institucions estrangeres. Només podien pensar en un sol gestor de fons a Londres que estava interessat a comprar algunes accions.

“Si jo fos un banquer d’inversió, mai no haguera fet que Bankia isquera a borsa”. “Jo mai hauria estat capaç de recomanar-ho a un client”, diu un gestor de fons del Regne Unit que es va negar a comprar-ne accions.

El procés de venda de Bankia a l’estranger va ser descrit per alguns dels involucrats com a “caòtic” i “desastrós”, amb nombrosos bancs que intenten fer-se sentir per sobre dels altres i que es veuen obligats a filtrar els comentaris negatius dels possibles inversors de tornada a Lazard i a un altre assessor principal, Assessors STJ.

Diversos assessors informen a Bankia que era necessari recaptar més diners, sobretot donada la gran distància entre préstecs i dipòsits, l’exposició de 32.9 mil milions d’euros en actius immobiliaris i la necessita de pagar un alt interés pels € 4.5 mil milions de préstec del Fons Estatal per al Reestructuració Ordenada Bancària.

Un factor clau en la negació de Bankia de tornar a vendre més capital, donant-li un major amortiment per suportar les pèrdues, va ser que era impossible fer-ho sense diluir el control de les caixes d’estalvis que formen Bankia per a deixar-lo per sota del 50 per cent, inacceptable per als polítics regionals que tractaven de conservar la seua influència.

Roadshow blues

Bankia va començar a cotitzar en base a comptes no auditats -“a causa de la recent creació del Grup de Bankia”, deia el prospecte- i finalment va ser la negativa de Deloitte per signar els comptes de 2011 que van portar a la intervenció del govern el mes passat.

“Els riscos d’invertir en un banc espanyol són coneguts, i el prospecte els deixava clars”, diu un dels assessors. “Però d’on ix el forat de 19 mil milions de €? Cap de nosaltres s’ho podia esperar”.

Bankia també mancava d’alts executius amb experiència, un fracàs que va portar a alguns dels bancs d’inversió que tractaven de comercialitzar l’oferta pública inicial a amenaçar amb retirar-se del procés, poc abans de la gira internacional. Rato després va triar Francisco Verdú, el poc conegut vicepresident de Banca March, com el seu director executiu.

“Hi va haver molta improvisació”, diu un banquer. “Va ser una oferta pública inicial molt estranya.” I quan els estrangers rebutjaren l’oferta d’accions, els membres d’alt rang del govern de Zapatero van cridar els caps dels bancs espanyols i les empreses i els varen pressionar per comprar un 40 per cent del valor de 3 mil milions de accions en base a “l’interés nacional”. Els clients al detall de tot Espanya -alguns dels 350.000- van ser persuadits per comprar-ne la resta.

“El gran error va ser quan varen tornar de la gira i varen veure que no hi havia interés. Haurien d’haver aturat l’acord”, diu Íñigo Vega, expert en banca.

Bankia ha tingut una passejada excepcionalment aspra des del llistat. Al setembre, Santiago López Díaz, analista de Exane BNP Paribas i un crític de les caixes, va inaugurar la cobertura del banc, aconsellant als inversors per vendre, una postura poc freqüent entre els analistes vinculats a les institucions que treballen per Bankia. BNPP havia estat un bookrunner de l’oferta.

Els executius de Bankia descriuen mesos de dificultats menre els reguladors europeus i llavors el govern del PP, elegit el desembre passat, imposaven una sèrie d’exigències de capital cada vegada més pronunciades en els bancs espanyols amb problemes, com protecció contra els mals préstecs immobiliaris. “Saltaves una barrera i llavors n’apareixia una altra”, diu un executiu de Bankia. “Això ens va donar molts mals de cap.”

Estava clar a l’abril que el final estava a prop quan el FMI, sense esmentar Bankia, fa una crida per capitalitzar encara més els bancs espanyols per preservar l’estabilitat financera. “És molt important que aquests bancs, especialment el més gran, prenguen mesures ràpides i decisives per enfortir els seus balanços, i millorar les pràctiques de gestió i govern”, va dir el FMI.

Dues setmanes després, Rato era expulsat pels seus excol·legues del PP al govern. Després de cinc setmanes, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d’Espanya, va ser forçat a renunciar un mes abans enmig de crítiques pel seu paper regulador.

Vega, expert bancari, calcula que les últimes demanden de capital formulades per Goirigolzarri signifiquen un total de préstecs dolents d’aprovisionament a Bankia / BFA -incloent la quantitat ja reservada pel banc- que arriben a més de 41 mil milions d’euros fins desembre de l’any passat, gairebé el doble del nombre que va donar Rato. “Això és un 18 per cent de la cartera de crèdit original, que és un nombre sorprenentment alt”.

I continua: “Què va anar malament? La subscripció de [l’avaluació del crèdit] de Bancaixa i Caja Madrid són, bàsicament, escombraria… ha estat una gran bombolla i els bancs prestaven a la babalà”.

Esperances trencades

Entre les víctimes es trobaven no només el prestigi internacional d’Espanya i la reputació del seu sistema bancari, sinó també els centenars de milers de clients dels bancs que van comprar accions de Bankia creient que eren una inversió segura. El govern es resisteix a una investigació pública, però el fiscal ha iniciat una investigació de cinc possibles delictes en Bankia, inclosos el frau, falsedat documental i malversació de fons.

Els sindicats animaven els treballadors de les sucursals de Bankia a comprar les seues accions com a mostra de suport. “Jo compro Bankia. I tu?” Va ser el lema d’una campanya d’un sindicat, que també va córrer a Facebook.

El personal que ho féu era aparentment alié a la possibilitat que tots els accionistes que tenien les seues inversions es diluïren fins a gairebé desaparèixer per la injecció de fons de rescat. Va ser una altra tràgica nota a peu de pàgina a la trista història de l’entitat bancària que va trencar Espanya.

Un negoci altament polititzat

Molta de la responsabilitat del que ha passat amb Bankia es troba rau en els muscles en el fet que les dues principals caixes que formaren Bankia, Caja Madrid i Bancaixa, eren entitats fortament polititzades. I va correspondre a altres polítics i banquers gestionar la creació de Bankia, la seua eixida a borsa, la nacionalització i fer front als seus problemes financers.

Rodrigo Rato, exministre de Finances i ex-cap de l’FMI, era una persona propera al Partit Popular en el govern, però no tenia experiència en banca minorista.

José Ignacio Goirigolzarri, alt banquer posat al capdavant de Bankia. La seua demanda de 19 € mil milions en ajuda estatal va impulsar la sol·licitud d’Espanya per a ser rescatada per la UE.

José Luis Rodríguez Zapatero, president del govern espanyol del PSOE, no va saber què fer quan la crisi del deute de la zona euro va entrar en erupció.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

%d bloggers like this: