//
you're reading...
País Valencià

L’èxit històric de Compromís en les eleccions europees

Qualsevol persona que llegira aquest títol en un món “normal” es preguntaria: “què fa aquest fava parlant d’una cosa tan evident?” I seria una bona pregunta. Compromís ha passat de ser la gran sorpresa i el gran revulsiu en 2011 en locals i nacionals, entrant a les Corts amb un 7,1 quan el CIS donava un 1,7, i entrant a l’Ajuntament de València amb un 9,3 i 3 regidors quan el CIS ni tan sols ho contemplava, ha passat de consolidar-se novament en 2011 amb un diputat al Congrés quan el CIS tampoc no el donava i ha tancat el cicle aconseguint el passat diumenge 25 de maig un eurodiputat a Brussel·les quan el CIS no el donava -De veres? no fotes!-. En un parell d’anys Compromís ha fet un recorregut en la política valenciana inèdit, només comparable al que va fer el BNG en els anys 90 amb el lideratge de Xosé Manuel Beiras.

És a dir, hem fet història. Això ho veu qualsevol. Com qualsevol veu un riu i diu “un riu” o qualsevol veu un arbre i diu “un arbre”. En fi.

Ara bé, per què estic escrivint açò? Doncs perquè si lliges la premsa publicada valenciana, jo ara mateix m’estaria fent l’harakiri, pujant al Micalet per tirar-me avall, tallant-me les venes, fotent-me més cianur que un bavarés cervesa en l’Oktober Fest. Perquè no ho heu vist? Sí, Compromís ens hem estampat! Hem tingut un resultat desastrós i hauríem d’anar-nos-en a casa tots.

I ara es podrà dir: “si tu has d’explicar una cosa que és evident és que no deu de ser tan evident”. I hi estaria d’acord. Però la resposta també és molt senzilla: no estaria escrivint açò si qui ha de reflectir la realitat fera això mateix: reflectir la realitat. Per tant, sí, que escriga açò és una derrota. Però no deixa de ser una derrota ja prevista, de qui ja està més que acostumat a jugar el partit sempre en camp contrari i amb àrbitre casolà.

Per tant, anem allà.

Els fets. Compromís és un partit d’àmbit i d’estricta obediència valenciana. Això té unes conseqüències electorals òbvies -compte, parle d’electorals, no d’ideològiques; això és un altre tema-: les eleccions en què millor es desenvolupa són unes locals, seguides per unes nacionals, patint en unes estatals i acabant en el seu pitjor terreny de joc: les eleccions europees en què a l’Estat espanyol -al contrari que als estats més rellevants a Europa, per cert- es juguen en circumscripció única. Paradoxalment, això no vol dir que a Compromís ens perjudique la circumscripció única (som la tercera força a la qual més vots li va costar el diputat al Congrés i, amb circumcripsció única ens en pertocarien dos, no un), però sí que estableix unes dinàmiques que fan que el terreny electoral siga el més complicat.

En primer lloc, les eleccions europees es plantegen en un marc absolutament estatal i, per descomptat, bipartidista. En segon lloc, t’obliga a bastir aliances que la gent “normal” -no els frikis de la política com un servidor- no entenen de cap de les maneres: una aliança entre un partit d’un territori amb un altre d’un territori i un altre d’un territori de més enllà en el panorama mediàtic no pot fer res contra la simplesa d’una marca comuna per tot arreu. I d’això es beneficia PP, PSOE, IU i UPyD. I, last but not least, la base social del BLOC sempre havia vist les europees com unes eleccions que millor que ni existiren, que t’obligaven a fer uns pactes amb els quals no et senties gens a gust i en els quals els teus caps visibles eren poc menys que anecdòtics.

Doncs bé, una vegada establit quin és el terreny de joc en el qual jugàvem -si fa no fa com l’Alcorcón en el Bernabeu-, anem a exposar els números fredament: Compromís aconsegueix els seus millors resultats de la història en percentatge de vot vàlid en les europees de 2014. Una miqueta més que en les locals de 2011, que eren fins ara el rècord. És a dir, en el pitjor escenari Compromís trau el millor resultat.

Bé, primera raó per la qual m’he de tallar les venes.

Un altre fet. L’objectiu que ens havíem marcat a Compromís era aconseguir un eurodiputat. Poca broma. En 2009 es va necessitar 250.000 vots per aconseguir-lo. El millor resultat de Compromís en vots “en brut” era, evidentment, el de les eleccions locals de 2011 amb 198.667, amb una participació del 70%. És a dir, si s’aconseguia mantindre tot el vot municipal de 2011 -recordem: eleccions locals, el millor escenari- en unes eleccions que es presenten com les més adverses i en les quals la participació cauria previsiblement a menys del 50% -al final s’ha quedat clavada ací-, encara faltarien 50.000 vots. Vaja, tan fàcil com que jo ara mateix li guanye als 100 metres a Usain Bolt.

Així doncs, la fita màxima objectiva que tenia damunt la taula Compromís era aconseguir fidelitzar el vot que es va traure en les generals de 2011 (125.306) per tal que, amb aliances amb Equo, la Chunta i altres partits de la resta de l’Estat, s’arribara fins als 250.000 vots mínims per a l’eurodiputat.

Eixa era la fita, però no era gens fàcil. En primer lloc, la participació en les generals fou del 74% i -repetisc- en aquestes europees es preveia una baixada d’almenys 25 punts (òbric un parèntesi per dir que em vaig equivocar prou, perquè en les meues prediccions mai pensava que superaria el 40%). Això volia que parties d’una posició en què tenies en compte que cap dels teus s’havia de quedar a casa. Mentrestant, de manera més realista, preparaves escenaris en quètreies uns 75.000-90.000 vots al País Valencià, que, més els que vingueren de fora de l’Estat, et posarien dins del Parlament Europeu.

Doncs bé, Compromís n’ha tret 138.488. És a dir, 13.182 vots més de l’objectiu màxim.

Segona raó per la qual m’he de tirar de dalt del Micalet.

I ara ve la diversió. Diuen que els resultats han sigut un desastre perquè Compromís ha quedat en sisena posició darrere de PP, PSOE, IU, UPyD i Podemos (els quals -millor dit, el qual- se l’hauria cruspit).

Doncs bé, anem a analitzar-ho amb dades objectives.

En primer lloc, si amb els resultats que hem tret i el que hem explicat, algú se’ns ha menjat, a saber-se la idea de lluitador de sumo que es tenia de nosaltres. Més tard ho explicarem en profunditat.

La segona dada objectiva és que, respecte a les generals de 2011, Compromís és el partit que més vot puja comparat amb els 10.697 d’IU, els 1.659 d’UPyD (com veieu, això d’agafar com a punt de partida el vot en brut de les generals de 2011 no tenia massa de caprici) i les catàstrofes de PP (883.000 vots menys [es rumoreja que Alfonso Rus sona com a substitut de Chuck Norris]) i PSOE (320.406 vots menys, quasi la meitat dels vots de l’anterior pitjor resultat de la història).

Tercera raó per la qual m’he de prendre cicuta com si fóra poliol.

I si l’anterior part era divertida, aquesta que ara -irremediablement- ocuparà la major part de l’explicació s’endú la palma de Canes. Els mateixos que els seus “jefes” de Madrid escriuen que Podemos s’ha menjat a IU, ací els fan escriure que Podemos se’ns ha menjat a nosaltres. Escolteu, el primer que caldria demanar seria una miqueta de rigor, no creieu? Si ací se’ns ha menjat a nosaltres, a IU també se’ls ha menjat, no? Però anem a pams.

Podemos és un fenomen electoral -passe d’analitzar el fenomen en si perquè ni n’hi ha lloc ni per al tema té massa sentit- que creix a les grans ciutats i va decreixent com més menut és l’hàbitat electoral. Com tot nou fenomen electoral emergent, res de nou. Per tant, els seus dos primers graners de vot haurien de ser la ciutat de Madrid -primer cens electoral de l’Estat-, Barcelona -segon-, València -tercer-, etc.

En Madrid la tendència es compleix: Podemos és tercera força amb un espectacular 11,28% en la província -que és la circumscripció electoral de referència a l’Estat espanyol- i un 10,27% en la ciutat, superant de llarg la mitjana estatal. Els municipis de l’àrea metropolitana -amb Rivas-Vaciamadrid com a paradigma: Podemos és la primera força en el bastió històric d’IU- fan de gran pulmó de vot.

A Barcelona la tendència no es compleix per motius obvis: Podemos patirà allà on hi ha un sistema propi de partits consolidat (recordeu el que hem dit en la primera explicació). No obstant això, Podemos trau un no gens menyspreable 5,2% a la demarcació de Barcelona i un 4,72% a Barcelona ciutat.

Continuem. A Saragossa, Podemos trau 9,87% que se’n va al 10,96% a la ciutat, fet que el posa en tercera posició en tots dos àmbits i també en tercera posició a nivell nacional, donat el gran pes poblacional que acapara la capital.

A Galícia, Podemos se situa en quart lloc amb un 8,34%, per darrere d’AGE-IU (10,52%), però per davant del BNG (7,9%). Ara bé, Galícia no és ben bé un hàbitat urbà precisament, però l’he introduït perquè volia posar dades de Corunya, que sí que són significatives i ja dóna el perfil de l’hàbitat de Podemos i on, efectivament, se’n va a la tercera força amb un 12,25% -més que a Madrid!- i supera tant AGE-IU (12,07%) com gairebé dobla en vot el BNG (5,97%).

Tanmateix, què fa Podemos a València? Doncs a la província se situa en 6a posició amb un 7,94% darrere de PP (27,48%), PSOE (20,58%), IU (11,22%), Compromís (10,07%) i UPyD (8,53%). A la Ciutat de València, quasi el mateix: Podemos és també 6a força amb un 8,55% darrere de PP (28,26%), PSOE (16,76%), IU (11,18%), UPyD (9,53%) i Compromís (8,95%).

Com estava això que Podemos es menjava a Compromís? Com pot ser que en el seu -teòricament- segon graner de vot Podemos estiga en la mitjana estatal (7,97%)? València hauria d’haver suposat un motor electoral de vot per a Podemos!

És a dir, Podemos es cruspeix ni menys ni menys que més de 50.000 vots de Compromís -això diuen alguns locos- i ni encara així arriba a estar en el lloc on objectivament li tocaria estar. Què es pensen eixos “analistes”? Que el País Valencià i, més en concret, la província de València és el Goierri on no tenim ni sintonitzats els canals de televisió madrilenys?

Parlem d’Alacant també, més “playa de Madrid” encara que València. Podemos trau un 8,93%, un punt més que la mitjana estatal, a la “província” i se’n va al 9,95% a la ciutat. Ací sí que podem veure un comportament més regular, tot i que la pregunta seria: per què Podemos no hi incideix més com a Corunya o fins i tot Madrid? Abans de respondre eixa pregunta, observem una altra dada interessant.

Com hem dit, la principal feblesa de Compromís en unes eleccions europees és que es tracta d’un partit d’àmbit no estatal i, a més, desenvolupa la seua acció política en un dels territoris de l’Estat espanyol amb menys consciència pròpia, amb menys ecosistema mediàtic propi (RTVV?), amb un sistema de partits propi que quasi no existia fins la irrupció de Compromís a penes en 2011. És l’escenari ideal perquè Podemos li furte la cartera a Compromís. Ni el Bronx a les cinc de la matinada és més favorable. I, a la vista de les dades no ho ha fet.

Però, si comparem algunes dades més, veurem com aquesta afirmació encara és més rotunda.

Com hem vist, Podemos -enmig del marejol de Catalunya, el territori amb més consciència pròpia, un ecosistema mediàtic propi i un sistema propi de partits- encara arrapava un 5,2% de vot en la província de Barcelona. Recordem que en la província de València és del 7,94%, només 2,7 dècimes superior.

Però ara anem a l’altre territori “comanxe”: Euskal Herria. Doncs bé, a l’actual comunitat autònoma basca, Podemos trau un 6,9%, només un punt menys que a la província de València. I, atenció, a Àlaba trau un 8,87% (a Gasteiz un 9,57%); és a dir, tot i que hi és Bildu -que guanya en la província i a punt està de guanyar en Gasteiz-, Podemos està per damunt tant de la mitjana de vot de la província com de la ciutat de València. I, atenció més encara, a Guipúscoa Podemos trau un 6,36%, però a Donostia un 7,85%. És a dir, que en el territori de Bildu, no només una força autòctoca i un sistema de partits propi fortament arrelat, sinó que, a més a més, vindria -en la teoria- a representar el mateix sector de vot, Podemos està, si fa no fa, a la mateixa alçada de vot que a la província de València! I, com a cireta del pastís, a Navarra Podemos trau un 9,35%.

Fins i tot, i encara que no represente ni de lluny els mateixos espais electorals, a Canàries Podemos queda amb un 10,99% front al 12,21% de Coalició Canària, que té el govern de l’arxipèlag i hi és força dominant. Fins i tot, a la circumscripció de Las Palmas, Podemos s’alça fins al 13,65% del vot i supera de 3 punts percentuals Coalición Canaria, que acaba en quart lloc!

És a dir, Compromís, com a força territorial, no acaba sent engolida per l’huracà Podemos, sinó que li representa un tap per al creixement, al mateix nivell que el que li ha representat Bildu! Ni formacions tan consolidades com el BNG o la Chunta (a qui Podemos dobla en vot) han pogut aconseguir-ho. Ni en territoris amb el camp molt més llaurat que el País Valencià. Ni tan sols a Alacant, amb Oriola, Torrevella, Villena, etc. i, és clar, Alacant, Elx, Benidorm, etc. no es pot dir que es pare menys l’efecte Podemos que a Euskal Herria (!!!!!!!!!).

Podemos se’ns ha menjat vot? Perdoneu, però ací estan les dades. Ara que el “periodisme” continue amb el seu relat interessat.

Tanmateix, no em puc estar d’afegir un parell d’addendes.

Si no ha vingut de Compromís, d’on ha vingut el vot de Podemos? No cal dir que respondre eixa afirmació és molt agosarada, però crec que hi ha un parell de variables que queden prou a la vista. En primer lloc, ací ningú no ha negat que Podemos li haja pogut restar vot a Compromís, com qualsevol altra força política. És lògic i és normal i és democràtic. Tots els actors electorals hi són benvinguts, perquè això determina en molta mesura la qualitat democràtica: la pluralitat d’espais.

Però, ara bé, titulars com els que hem pogut llegir que “Compromís, el gran damnificado” i etc. fan vergonya aliena i només responen a una interpretació esbiaixada i fortament interessada dels fets.

Per què? Perquè, per si encara no en quedara prou, anem també a analitzar un parell d’apunts, perquè no és només allò que dius, sinó allò que no dius. I una altra de les coses que no es deia és que, mentre a Madrid sí que parlen d’IU com el “gran damnificado” -cosa que a primera vista és certa, però a vista més analítica no ho és tant-, ací al País Valencià sembla que no els hauria afectat. Com el mateix Ignacio Blanco deia en un tuit en les primeres hores del recompte i en què pecava de bocamoll -amb tots els respectes-.

Fem-ho una miqueta més llarg. Si de la mateixa manera que explicàvem que les eleccions europees eren el pitjor ring per a una formació com Compromís, això s’invertia per a una altra com IU: té una marca consolidada a nivell espanyol, que és on es juga l’arena mediàtica, es tracta d’unes eleccions on la circumscripció és única i, per tant, la crida al “vot útil” té menys sentit que mai -si és que mai pot tindre sentit-, etc. És a dir, que en aquestes eleccions IU hauria de traure el seu millor resultat al País Valencià respecte a locals, nacionals, etc. I el País Valencià és un territori que, per altra banda, ha sigut històricament graner de vots per a IU.

En aquest sentit, si una enquesta de la Cadena Ser -curiosament les mateixes que es gasten per parlar que Compromís “no ha complit expectatives” [i flipeu amb el titular, dit siga de pas]- els situava en un 12,2% a nivell nacional, com és que ara estan 2 punts per baix (10,35%) en unes eleccions en què sempre han superat els resultats de les eleccions a les Corts en el mateix cicle electoral? Si eixes enquestes col·loquen a IU en un 12% nacional, com a mínim -com a mínim- mai no podria baixar d’eixe 12% a nivell d’eleccions europees. I el més lògic -des del punt de vista que agafes eixes dades com a referència- hi hagueres d’afegir un parell de punts percentuals de més. Però, ui!, ací no n’hi ha Podemos que els furta la cartera o “no se han cumplido las expectativas“? Com està això, xe?

Per altra banda, les enquestes prèvies atorgaven a IU un resultat a l’Estat espanyol de vora el 15% i la federació valenciana sempre ha estat una miqueta per damunt de la mitjana. Doncs bé, IU s’ha quedat en el 9,99%% i la federació valenciana en el 10,35%, exactament la mateixa història de sempre. Si Podemos li ha furtt vot a IU a nivell estatal, la mateixa proporció li n’ha furtat a nivell de País Valencià. Ni més ni menys.

I que conste que no tinc cap altre interés a demostrar que el vot de Podemos ha vingut més de les files de l’electorat d’IU que del de Compromís -tot i que reitere que pensar-se que el vot de Podemos (tot i que, evidentment, n’hi ha una part, però no tan important ni molt menys) ve d’IU és un simplisme absurd de no haver entés res- més enllà de respondre a informacions esbaixades que no tenen cap fonament.

Així doncs, una vegada fet aquest article d’aclariment que mai no s’hauria d’haver fet si tinguérem una premsa seriosa i independent, puc dir ben alt i amb la cara ben alta que em dóna l’anàlisi racional i objectiu i amb els sants collons perquè em dóna la puta gana de la meua més que alegria que el titular correcte és “Compromís fa història posant per primera vegada un eurodiputat valencià a Brussel·les”. Clar i valencià.

Anuncis

Debats

4 thoughts on “L’èxit històric de Compromís en les eleccions europees

  1. I no tinc clar que part del vot de Podemos no haja vingut de UPyD o de primers votants que no hagueren votat si no haguera sigut per la influència de les xarxes.

    Les europees són unes eleccions molt abstractes (també han obtingut bons resultats Escaños en Blanco, Pacma…). Però en les autonòmiques i locals, no valdrà amb voler canviar el sistema. Quan toque parlar de les línies en valencià, el corredor mediterrani, la nova RTVV, el problema de l’aigua…

    Posted by Corretger | Mai 28, 2014, 9:29 pm
  2. Que sí, uqe pots traure totes les xifres que vullgues. El resultat de Compromís és bo, s’ha aconseguit l’eurodiputat (encara que el pacte amb Equo ha mort a estes eleccions) que és molt més del que es podia pensar fa quatre anys. Podemos li ha llevat vot sobretot a IU i en menor mesura a Compromís (vot que guanyà a les últimes autonòmiques gràcies al 15M). Això no ho nega ningú; el problema és que Podemos li ha furtat a Compromís la iniciativa. A partir d’ara és el partit que representa el canvi, el que es queixa del bipartidisme i v a regenerar la classe política. I tot això abans, almenys al País Valencià, ho representava Compromís, sobretot per Mónica Oltra.

    Posted by Héctor | Juny 2, 2014, 9:35 am

Trackbacks/Pingbacks

  1. Retroenllaç: Fabra, Iglesias i la tortugaLa Paella Rusa | La Paella Rusa - Mai 31, 2014

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

%d bloggers like this: