//
you're reading...
Món

Un Mineiraço per al Brasil del futur

Va a quedar fatal que ho diga i qui vulga que em crega, però abans del partit he dit “açò serà pitjor que el Maracanaço”. Ni de conya m’imaginava un 1-7, però sí que tenia en ment un 0-4 amb una sensació d’impotència o una cosa per l’estil, com el partit de la primera ronda d’Alemanya contra Portugal.

Hi ha moments que sembla que la història marca sense matisos com a inflexions i el destí fa el seu joc. Hi ha els fets esportius. Brasil no té jugadors. És impressionant, però és així. No tenia ni la Brasil del 2010, que era un tanc que jugava com si fóra Itàlia, de manera antinatural, però era un blindat. Si no l’haguera eliminada Holanda contra pronòstic, és possible que haguera guanyat eixe mundial.

Pot jugar Brasil contra natura? Porta 2 dels 5 mundials que ha guanyat fent-ho, però Romário i Bebeto i Ronaldo, Rivaldo i Ronaldinho no són, ni a anys llum, Luís Gustavo, Fred, etc. Brasil tenia una selecció de segona fila. I lo pitjor de tot és que no n’hi havia més. Amb la lesió de Neymar (una animalada) i la sanció de Thiago Silva, no hi havia res a fer contra l’Alemanya de Löw, que juga a la brasilera per primera vegada en la història (ja no és la roïna que es carrega l’Hongria màgica, la taronja mecànica o l’Argentina de Maradona. Per primera vegada en la història, si guanya un mundial, la gent ho aplaudirà). Qui perd els orígens, per la identitat.

Però la transcendència històrica pense que va més enllà. Aquesta Copa del Món ha marcat un punt d’inflexió que Brasil va començar deu de fer uns 20 anys i que es va accelarar amb la presidència de Lula. En Brasil les expectatives ja no són només poder viure un dia més. Hi ha una classe mitjana, gent que veu com les promeses que li havien fet no les compleixen. Com els joves de la banlieue que cremaven el que trobaven perquè els havien estafat, els havien dit que serien uns francesos com qualssevol altres, que tindrien els valors republicans de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, i resulta que la pell i el cognom els delatava i els feia fora d’un sistema hipòcrita.

És possible que la sequera de la pedrera futbolística brasilera es dega a això, que els nascuts a finals dels 80 i 90 ara tenen unes altres expectatives.

I en això arriba el punt d’inflexió on s’ajunten totes les ansietats històriques. Els grans esdeveniments com a passarel·la internacional, com a extensió de la geopolítica. Brasil havia de tindre un Mundial i uns Jocs per demostrar que lidera els BRIC i que s’obri pas. Com en 2008 ho demostrà la Xina.

I això depenia d’una piloteta. Quan un futbolista brasiler s’enfrontava a un penal contra Xile, tenia en els peus totes les ansietats d’un país. I tots els fantasmes. Per això, després de veure el partit, ningú no podrà negar que la victòria d’Alemanya és inapel·lable. Si, però està feta de l’error de defensa en el minut 11, que recorda que no hi ha Silva, de la sort del campió que fa que la següent ocasió s’encerte i de totes les pors que s’acumulen i la tragèdia es fa profecia autocomplida. Aquest era un partit que no es podia perdre per 0-1. Era impossible. Havia de tornar a passar un Maracanaço. I podia haver-lo estat en la final contra l’Argentina de Messi si no fóra perquè -fins que no desperte (si desperta, perquè viu les mateixes ansietats) Messi- té les mateixes mancances que Brasil. I aleshores haguera sigut la tragèdia perfecta.

Les protestes que es viuen al carrer no són una anècdota. I els temps també han canviat i no ho han fet de manera anecdòtica. No serviria un triomf com el d’Argentina del 78. I açò també és més que una derrota esportiva. Hi ha un sistema al darrere que perd legitimitat.

El domini del PT ha complit la seua funció històrica, que no era altra que traure milions de brasilers de la pobresa extrema. I és qüestió de números, com quan les estadístiques et diuen que un 0,1% de xinesos han comprat un cotxe, l’aire ja pot patir de valent per molt insignificant que siga el percentatge.

Ara eixa gent que ha eixit de la pobresa extrema vol una educació i un futur de vida digna. No viure un dia més, sinó tindre raons per viure un dia més. I, paradoxalment, aquest Mineiraço pot ajudar-hi. Es mire com es mire, havia de passar. Era un “imperatiu històric”.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

%d bloggers like this: