//
you're reading...
Europa

Apunts sobre les eleccions a Catalunya

1) Primera dada imprescindible: uns dos milions de catalans varen votar ‪#‎SíSí‬ en la consulta del ‪#‎9N‬ i uns dos milions de catalans han votat les candidatures independentistes aquest ‪#‎27S‬. El cens total de catalans amb dret de vot són cinc milions i mig. Si descomptem els abstencionistes estructurals -que n’hi ha sempre i que no votaran mai- podem fàcilment deduir que més d’un quaranta per cent del cens de Catalunya és explícitament i inequívocament independentista. Per tant, començarem pel final: és imprescindible un referèndum a l’escocesa i de ben segur que qui mana a Europa n’ha pres bona nota. Després de les eleccions generals hi haurà l’advertència clara: deixeu-vos d’hòsties i arregleu açò com es fa en els països civilitzats. Punt.

2) El mandat de Junts pel Sí i la CUP per iniciar el procés que ha d’acabar en un referèndum és clar i admet pocs dubtes. No es pot utilitzar la trampa dels vots i no els escons per una senzilla raó: si no has permés fer un referèndum quan és el que s’ha demanat sempre, ara no pots canviar les regles del joc. Precisament les “regles del joc” a què sempre es fa referència. Vols comptar vots i no escons? Permet un referèndum i pacta les condicions. La meitat més u dels vots com a Escòcia? El 55% de vots afirmatius amb més del 50% de participació com a Montenegro? Parlem-ne, cap problema. Però els partits espanyols ho varen deixar clar: ni que el 100% dels catalans votaren per la independència no hi havia res a parlar-ne. Per tant, has situat fora de la democràcia una gran part -les urnes diuen que majoritària- de catalans. I és perfectament legítim, en eixe escenari, que busquen la seua legimitat democràtica amb les vies que tenen a l’abast. Com, per exemple, unes eleccions al Parlament de Catalunya amb un mandat clar sotmés a la consideració de l’electorat. Voilà.

3) Precisament, en unes eleccions al Parlament, la gent vota programes, no hi ha un Sí o un No inequívoc. Situar els vots de Catalunya Sí Que Es Pot en el No és una trampa que, tot i que ja sabíem d’avantmà, no és legítima que l’empren des de Madrid. Per tant, hi havia uns programes i són als que t’hi has d’atènyer. Els programes estrictament independentistes superen de llarg als d’estrictament unionistes. El de CSQEP era equidistant i, en tot cas, demana un referèndum a l’escocesa, demanda a la que donen suport 83 dels 135 escons del Parlament, una majoria important.

4) Els mateixos que tenen una Llei Electoral per la qual un escó per Madrid val 130.000 vots mentre que un per Sòria en val 40.000 no poden ara parlar de desiquilibri en les circumscripcions en les eleccions al Parlament de Catalunya. Més encara, i amb tota la polèmica que vulgueu, quan són els qui varen governar el País Basc gràcies al fet que les tres circumscripcions tenen el mateix pes en escons (25) i que, a més, varen il·legalitzar un partit polític, els mateixos que ara empren arguments d’aquesta mena. No té cap tipus de legitimitat.

5) Junts pel Sí no ha perdut ni vots ni escons respecte a la suma de CiU més ERC en 2012. Una altra fal·làcia. Deixant de banda que en política 1 + 1 no fan mai 2 i que tres candidatures -amb els respectius independents- de CDC, ERC i CUP estic segur que hagueren sumats més vots i més escons, cal recordar que 13 dels 50 escons de CiU en 2012 eren d’UDC, que ara es presentava per separat. Per tant, CDC i ERC sumaven 58 escons en 2012 i ara en sumen 62. La CUP en tenia 3 i ara en té 10. En 2012, en definitiva, hi havia 50 diputats que s’havien presentat amb un programa que parlava de construir un estat però que no citava la paraula independència més 24 que sí que l’empraven explícitament. Ara hi ha 72 escons que parlent explícitament i sense cap tipus de circumloquis d’independència. Dades objectives.

6) És una dada objectiva que els partits del sistema bipartidista espanyol, PP i PSOE, només representen el 20% de l’electorat a Catalunya. Per fer-ne una comparació, és, si fa no fa, el mateix pes que tenim Compromís al País Valencià. Hi ha moltes conclusions a traure al respecte.

7) En eixe mateix sentit, als qui ara assenyalen com l'”alternativa”, els “vencedors”, etc. contra el “separatisme”, Ciudadanos, representen menys percentatge de votants que Compromís al País Valencià. Veges quines coses.

8) Ciudadanos, evidentment, s’ha beneficiat de la polarització de la campanya. Si calia votar No i els bancs, els telèfons, Europa, les pensions i fins i tot Gran Hermano anaven a abandonar Catalunya que vagaria pels segles per l’espai sideral, el discurs ja no de la por sinó del pànic ha alimentat l'”original-rechace-imitaciones“.

9) En aquest sentit, la pinya del PP és evident. Quina credibilitat té un fatxa com Garcia Albiol en un partit que fa quatre dies estava pactant amb Artur Mas, el boig que vol que Catalunya abandone la Via Làctia?

10) Es trenca el mite -com es va trencar en el País Basc en 2001- que a més participació més vot espanyolista. La participació és de rècord, com ho fou en el País Basc, i el resultat de les forces independentistes, de la mateixa manera, és el millor de la història. Prou de dividir i tractar la gent com a menor d’edat.

11) En eixa mateixa línia, el resultat és una hòstia espectacular per a Pablo Iglesias. No només no ha aconseguit cap dels seus objectius i expectatives que es posava fa pocs més d’un mes (aconseguir 30 diputats i articular una majoria alternativa que els impulsara a la Moncloa), és que ha retrocedit de manera humiliant respecte als resultats de 2012 d’Iniciativa per Catalunya en solitari. Pablo Iglesias -per molt que hui estiguera a Madrid sense donar la cara- s’ha passat tota la campanya a Catalunya i el director era el mateix Íñigo Errejón, in person. No es pot amagar sota el mal candidat que era Lluís Rabell, perquè bé que ell ja s’encarregava d’eixir sempre en la foto remarcant que l'”indígena de provincias” importava menys que un rave. Catalunya havia de ser l’escenari més propici per superar el PSOE -tal com ha fet de manera clara i rotunda Ciudadanos amb el PP- de cara a la carrera a la Moncloa. L’escenari ideal. No hi ha “cielo que asaltar“, es torna a constatar. Resulta prou patètic que isca Pablo Iglesias a dir que han estat uns resultats decebedors però que els accepten perquè “no hemos vendido nuestros ideales a pesar de que era la postura más difícil“. Sí, els de “no somos ni de izquierdas ni derechas“, els “significantes vacíos” i el “no me mojo para no perder votos” per discurs únic. Coleta Morada pegarse hostia de campeonato.

12) Continuem. Pablo Iglesias ha creuat una línia roja de l’esquerra a Catalunya: el lerrouxisme i la divisió ètnica del poble. No pot arribar el “profeta” a Rubí i dir-los als “indígenes” que eren “ètnicament un altre poble” contra tot el treball de base del PSUC i després Iniciativa de dècades i dècades. Què ha aconseguit i ahí estan els resultats per demostrar-ho? Que els nous votants de Podemos escoltaren això i votaren Ciudadanos perquè no es refiaven d’uns tipos que havien posat de número 1 a un tipo que havia votat sí a la independència i que en la mateixa llista hi havia molta gent catalanista que provenia d’Iniciativa. I, al mateix temps, ha espantat molts votants catalanistes d’Iniciativa (dividida segons les enquestes a parts iguals entre els partidaris de la independència i els qui no) enviant-los a la CUP.

13) Així mateix, l’aposta d’Iniciativa és per demanar dimissions, caps i alguna que altra lapidació en plaça pública. Han desfet el partit, regalant les sigles i tot el treball a la marca de moda del moment a canvi, ja no de res, sinó de perdre representació. És evident que Iniciativa amb una candidatura separada de Podemos no hauria mantingut eixos 13 escons de 2012; però, almenys, continuaria existint. Que no és poca cosa, diria jo. Ara és “la marca de Podemos en Catalunya” i el seu representant en la tele Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. Una jugada mestra, vaja.

14) El PSC marca que les estructures de partit encara aguanten. Arriba un moment en què un partit que representa el que representa el PSC a Catalunya (1278 regidors) o desapareix o no pot caure més. Han tocat os, d’ací no es pot baixar. Realment és prou patètic que el PSC estiga celebrant que un 12% de vots és un “bon resultat”, però així està el nivell. Com que el millor actiu electoral de què ha comptat ha sigut Iceta ballant. Perquè després tiren pestes dient que la “nova política” no és més que “espectacle”.

15) Ha quedat demostrat que Duran i Lleida, els seus 30 anys de cotxe oficial i les seues aspiracions de Ministre i habitacions al Palace de Madrid no representava més que la política parasitària. Fins mai.

16) Per acabar, amb el “frikerio”: on comptem els 30.000 vots del PACMA o els 300 del Partit Pirata? En el Sí? En el No? En el mèu mèu? Els mitjans de Madrid en el No. I així tot.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

%d bloggers like this: