//
you're reading...
Estat Espanyol

Una anàlisi d’urgència del 26J

El relat de la recuperació

Aquestes eleccions s’han decidit per allò que diuen que es decideixen totes les eleccions: l’economia.

El PP ha sabut vendre -perquè no li ha plantat cara ningú- que la crisi ja s’ha acabat i que estem en recuperació. La màxima oposició que s’ha trobat és que l’eixida no era justa o era “per la dreta”. A la gent normal li té igual que l’eixida siga per la dreta, per l’esquerra o per la tangent: vol eixir-ne.

Si no es nega la major (més quan la gent sí que la nega: a les dades de percepeció de l’economia em remet), no hi ha res a fer.

Perquè a l’elector mitjà se li posaven dues opcions a triar. O continuar amb eixa suposada recuperació o, si feia cas als altres, mirar d’eixir-ne de manera diferent. I ja sabem que la gent funciona a base de “mejor malo conocido que bueno por conocer“.

Així doncs, ens hem trobat que li hem regalat un relat potentíssim al PP. “Hem patit temps molts durs i ara estem eixint-ne. No s’han de fer experiments no siga cosa que tornem enrere”.

Com que ningú no li ha negat la major, els missatges simples de Rajoy han funcionat a la perfecció. Ens riguem de les seues frases simples, i amb això només que mostrem que elitisme, cosa que la gent penalitza. Rajoy va guanyar el debat a 4 amb una frase molt senzilla “mire usté, gobernar es difícil“. I au. I això no es combat amb apel·lacions al folclore esquerrà.

No es castiga la corrupció?

Ací ve la segona qüestió: la corrupció. La gent entén que la corrupció és inherent al poder. I és normal. Que algú esmente un govern que no haja sigut corrupte en la història d’Espanya, a veure si pot. Llavors, dins d’eixe inconscient col·lectiu, si no eres corrupte és perquè no has governat. I eixa afirmació -també- s’ha de combatre.

Llavors quina alternativa n’hi havia al PP de Rajoy? Un pacte d’esquerres que suposava per a l’electorat mitjà un risc i una incertesa que venia en el pitjor moment, just quan estàvem “eixint de la crisi”. I eixe pacte seria menys corrupte? Segons la gent, era absurd amb un PSOE que és vist com exactament igual de corrupte que el PP i un Podemos que, si no ho és, és perquè no ha tingut poder.

Tot açò ho comente no com a opinió pròpia, sinó des de les conviccions i els aprenentatges de l’elector mitjà. Analitzant què ha portat a votar el que han votat.

Unes eleccions postmodernes

De fet, li donàvem també la raó de manera implícita i per la via dels fets al PP quan es veia les matèries de la campanya. Que si educació pública o educació concertada, que sí bous al carrer o bou embolat, que si estat laic o tradicions religioses, etc. És a dir, els temes que ocupen una campanya en circumstàncies normals, no amb una crisi-depressió com la que estem patint.

A més a més, en política cal ser humil. I ser el menys autoreferencial possible. La paraula de la campanya ha sigut “sorpasso“. Amb això crec que ja està tot dit. El discurs era “vamos a ganar porque el pueblo unido jamás será vencido“.

Podemos ha pecat d’una gran arrogància donant per mort i soterrat al PSOE. Una xarxa clientelar com eixa no cau en un dia. S’ha demostrat una cosa que ja se sabia. L’objectiu de la coalició Unidos Podemos no era guanyar les eleccions. Era consolidar una IU 2.0. Que isquera Julio Anguita en els mítings podria ser molt nostàlgic per a la identitat de l’esquerra. Però a Anguita la gent ja el coneix i, si no el va votar més en el seu moment, és perquè no volia. Per tant, no l’anaven a votar ara.

Una IU 2.0

El discurs original de Podemos -de la finestra d’oportunitat populista- s’havia transmutat en el discurs clàssic de l’esquerra. Això dóna el doble del que va traure IU en 1996, que no està malament, però la crisi també és del doble que fa 20 anys enrere.

De fet, en campanya es retreia constantment: IU ha format part d’eixa “casta” que denuncia Podemos. Compte, no vull dir que IU siga o no equiparable a PP i PSOE, dic que, per a l’electorat mitjà, sí que ho és. IU ha sigut una oferta que ha tingut tota la vida en la papereta i no l’ha agafada. I, si no l’ha agafada abans, no l’havia d’agafar ara.

L’electorat de Podemos era el que va donar suport a Zapatero en 2004 i 2008 i que es va veure defraudat amb les retallades i la submissió a la troica en 2011. I eixe no era un electorat que li agrade el folclore de l’esquerra (i no dic folclore de cap manera pejorativa, atenció, sinó com a descripció electoral). La “unidad de la izquierda” serveix per omplir un míting com si fóra un concert de rock, però no per a unes eleccions.

Quan Pablo Iglesias va dir que Zapatero havia sigut el millor president de la democràcia espanyola o es reclamava com a socialdemòcrata s’entenia perfectament que eren dard contra el PSOE, perquè no eren creïbles. No pots passar d’un any a dir-te “comunista” a ser “socialdemòcrata”. I tot definint-te amb etiquetes que no són elements mobilitzadors en aquesta Europa qu ens trobem.

Esteu donant per mort al PSOE per damunt de les vostres possibilitats

Així i tot, el PSOE ix reforçat perquè l’hem deixat viu. Ha pogut presentar un resultat desastrós com una gran victòria, perquè -i ja té XXX la cosa sent el PSOE…- s’ha presentat com a víctima d’una arrogància. Ara bé, si la màxima aspiració del PSOE -d’una màquina clientelar com és el PSOE- és no ser superat en vots i escons per un competidor seu a l’esquerra, no ha entés res. I el poder territorial que acumula i que li fa de coixí pot mostrar-se insuficient.

Unes eleccions sobre Europa

Així doncs, el missatge no podia ser “vamos a ganar” i guanyar per guanyar. Com si això servira d’alguna cosa. Tenim damunt de la taula unes retallades extra que ens demana la Unió Europea brutals i uns pressupostos ficticis. Això significa més patiment. Per si no fóra poc, tres dies abans de les eleccions, el Regne Unit votava sobre la seua permanència o no en la Unió Europea -que ha tingut el pitjor resultat possible- i ningú no en parlava.

Portem més d’un lustre amb nivells de desocupació per damunt del 20%. Això significa que hi ha molta gent per a la qual açò s’ha convertit en estructural. Pensem quin futur pot tindre una persona que va nàixer en 1983 i que en 1999, amb 16 anys, va deixar els estudis per treballar en la construcció. En 2005 potser es va hipotecar i es va casar. En 2009 tot anà per l’aire i es va quedar sense faena. I ara es troba amb 33 anys i 7 anys en l’atur. Quin futur se li oferix a eixa persona? En té, de futur?

No hem complit els objectius de dèficit en cap exercici. I, a més, s’han repartit de manera injusta. L’Estat se’n quedava el gruix i les administracions locals havien de tindre superàvit. Això ha suposat que des de 2011 a 2015 -i es diu prompte- els Ajuntaments -que són la primera trinxera- no han pogut fer quasi res. Han estat lligats de braços i cames. Açò pot semblar molt tècnic, però té unes conseqüències terribles.

El deute supera el 100% del PIB. Això no és roín sense més context. Però explica que la “cura d’austeritat” no està funcionant. No només no està funcionant per a la gent, sinó que no està funcionant “econòmicament”. I amb això enllace al principi. És clar que no es pot esmenar a la totalitat el “mantra de la recuperació” del PP amb aquesta mena de dades tècniques, però són el “caldo de cultiu” sobre el qual s’hauria d’haver cimentat.

El govern d’esquerres que eixiria de les urnes què faria davant d’Europa? Es plantaria? I quin Pla B tindria? Llavors el PP contraatava amb Grècia i a la gent se li quedava marcat a foc que “no se puede”, que si estàs a Europa has d’empassar-te coses que et mana l'”amo”, que, al remat, se li ha d’obeir perquè és qui té els diners. No respondre aquestes preguntes era un error.

Un baló d’oxigen per al bipartidisme

La realitat és que, per primera vegada des del 2008, el bipartidisme recupera terreny a l’Estat Espanyol. Poca broma. Crec que és temps de consolidar projectes i posicions i oferir un discurs sòlid. Oblidar el discurs buit de contingut i resultadista, perquè, si bé com més definit estiga un projecte, més baix tindrà el sostre, sí que és cert que més sòlid tindrà el terra des del qual poder influir i recuperar espai. Quan es planteja que és “ara o mai” sol ser “mai”.

Consolidar Compromís

En eixe sentit, el camí al País Valencià al meu parer és clar: cal consolidar i enfortir Compromís com el millor instrument per a garantir que el canvi que començàrem fa un any no siga flor d’un dia. I, de ser possible, poder liderar-lo en 2019. Per aquest camí, ja ha quedat demostrat que no hi ha recorregut. En primer lloc, perquè sotmet a tensions destructives les organitzacions que han de construir aquest canvi (no és cap secret confidencial que les candidatures de “És el Moment” per a desembre i “A la Valenciana” per a juny s’han fet, si no directament amb l’oposició de la majoria de la militància, amb molt poc entusiasme i sense fonaments sòlids, com una UTE que l’electorat identifica com a poc fiable).

L’objectiu no pot ser mirar al 2019 pensant en l’equilibri de forces. Això és el nostre objectiu electoral, evidentment. Però eixe sprint no es pot començar pocs mesos després d’assumir un govern, en desembre de 2015, perquè aleshores el fracàs és inevitable.

L’objectiu -i és titànic- és recuperar l’autogovern -finançament- i construir un horitzó de vida digna des de les institucions, per tal de poder revalidar i ampliar el mandat d’ací tres anys i aconseguir liderar-lo. Amb càlculs electorals això de segur que no ho farem.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

%d bloggers like this: