//
you're reading...
País Valencià

El discurs més moderat de Joan Baldoví en el Congrés

Per al 99% de la gent -i és normal i ho entenc- la diguem-ne “intrahistòria” de la política passa absolutament desapercebuda. Una declaració, una proposta, un gest… ha de complir uns paràmetres molt concrets per tal que, com a molt, li arribe a un sector minoritari de la població. Així, si pensem en com s’arriba a eixe final, en el que és el parlamentarisme, llavors entendrem que els processos siguen absolutament invisibles.

Vull contar una miqueta la història de com hem arribat fins ací, perquè crec que dóna un bon context i fa que s’entenguen millor moltes coses.

Primer cal anar en el temps uns sis anys enrere. Al País Valencià manava amb majoria absoluta Francisco Camps i a Madrid José Luis Rodríguez Zapatero apurava les últimes bales.

El PP portava una campanya de denúncia del maltractament del govern de l’Estat al País Valencià. Maltractament que era real. Igual de real com falsa era la denúncia del PP. Perquè el maltractament que rebem no depèn de si hi mana el PP o el PSOE o el govern de l’Estat i l’autonòmic és del mateix color. Ni per a beneficis de cacic ens volen.

En eixe sentit, el PP es trau de la mànega una reforma de l’Estat -un Estatut aprovat feia un parell d’anys, perquè llavors es va usar com a embut per a la reforma de l’Estatut català; per mostrar que els “bons valencians” reformàvem un Estatut “con lealtad a la nación (espanyola)”, no com els catalans (els valencians només els servim a l’Estat com a ariet contra els catalans)-; una reforma de l’Estatut que incloïa una clàusula que deia que les inversions de l’Estat al territori valencià havien de ser proporcionals al pes de la població. És a dir, que, si som el 10,7% de la població de l’Estat, hem de rebre el 10,7% de la inversió.

Açò pot tindre un sentit econòmic o no, però ve copiat d’una clàusula de l’Estatut català que deia el mateix. El PP va fer ús de la mítica “Clàusula Camps” de l’Estatut valencià -aquella que deia que “jo m’oposaré que tingues qualsevol millora, però, si n’aconsegueixes una, jo també la voldré“- i, a més, li servia per fer oposició al govern del PSOE.

Com deia, pot tindre un sentit econòmic o no, però, des del judici de qui no busca electoralisme, obeïa -en el cas català i en el valencià- a un cansament: ja n’hi havia prou que, sistemàticament, se’ns discriminara.

Es podria objectar que, en puritat, la norma no tenia sentit. I probablement es tinga raó. Que no és només el pes poblacional, sinó que és el PIB, el despoblament, el territori, etc. Variables. I és cert. Però eixa argumentació queia de totes totes quan, s’agafara el criteri que s’agafara, els valencians no hem tingut ni un sols Pressupostos Generals de l’Estat en què hàgem tingut un tracte just. I a la vista de la clara discriminació en inversions està. I això, atenció, sobre el paper, perquè, en aquells exercicis made in Spain que defineixen a la perfecció l’Espanya de les autonomies, en arribar a l’execució del Pressupost es podia veure que, del poc que s’hi havia pressupostat, menys encara se n’havia executat, mentre que d’altres s’emportaven les desviacions –a l’alça- pressupostàries. És a dir, que ja n’hi ha prou de fotre’ns d’hòsties, no?

Així doncs, eixa reforma va rebre el suport majoritari de les Corts. Crec recordar que només Esquerra Unida s’hi va abstindre. I, així doncs, començava el tràmit parlamentari de la reforma estatutària. Per tant, significa que el President de les Corts li ho havia de comunicar al President del Congrés. Perquè, al remat, un Estatut és una Llei Orgànica Espanyola i, fet i fet, no es pot reformar sense que ho aprove el Congrés.

I, per si no en teníem prou, ací comença l’acudit. L’acudit negre. Negre, perquè, en ser real, passa a ser negre, clar.

Mariano Rajoy guanya les eleccions de 2011 amb una àmplia majoria absoluta. Mesos enrere, Camps i el PP n’havien revalidat la seua al País Valencià. És a dir, ja teníem un govern del mateix color en els dos executius. Qualsevol persona podria pensar que, bé, ara ja podia el PP acabar amb els tractes discriminatoris que patíem, tal com denunciaven de Zapatero i asseguraven que Rajoy canviaria.

Tothom sabia que això no seria així. Com no ho va ser quan a Madrid hi manava el PSOE i ací també. O com ho va ser menys encara amb governs de signe polític diferent. (Ja se sap que en els sistemes caciquils el mateix signe polític d’una administració és un fet determinant). Tothom sabia que el PP només feia que retòrica. Però és que era una retòrica tan inflamada i tan histriònica…

Bé. Evidentment, el President de les Corts –Cotino- va dilatar tot el que va poder la tramitació de la reforma amb la connivència del President del Congrés. Es va arribar a posar en l’ordre del dia i a retirar. A retirar a instàncies de la mateixa Presidència de les Corts.

Es va canviar de l’ordre del dia per enviar –atenció, que açò és molt bèstia- una reforma de la Llei de l’Esport instada per les Corts al govern d’Espanya per tal que les xiulades a l’himne d’Espanya en els camps de futbol siguen sancionades. Per si això no fóra poc, en arribar eixa reforma al Congrés, el PP espanyol la va trobar fora de lloc i la va votar en contra. Inclosos els diputats valencians del Grup Parlamentari del PP al Congrés. Diria que no deu d’haver-hi un altre precedent en la història –i caldrà mirar si és possible que siga un fet únic al món- que una proposta no rep ni un sol vot a favor, tots en contra (potser UPN, per allò de ser més cafre que els cafres, s’hi abstinguera). David Serra –diputat del PP plurimputat per corrupció- va ser el figura que va pujar a la trona a defensar una iniciativa que fins i tot els seus companys “regionals” de partit varen votar en contra. El vídeo deu d’estar en l’arxiu del Congrés, evidentment. Jo el recorde amb tota la fatxenderia del món i amb la mateixa falta d’ètica i d’escrúpols que devia de gastar per mangar i furtar els diners públics. I això, recordem-ho, per evitar que anara una reforma de l’Estatut que evidenciaria que el PP de Rajoy –i els diputats valencians del PP- votarien en contra amb la mateixa contundència que la proposta ridícula de les xiulades. (Un incís: amb açò no vol dir que el PP estiga en contra de sancionar tan gran atemptat a què-sé-jo-però-molt-sagrat com són les xiulades, sinó que el procediment emprat pel PP valencià no tenia ni cap ni peus. Com veieu, les relacions d’humiliació i patetisme es reprodueixen en tots els nivells).

En això perd la majoria absoluta el PP al País Valencià. La reforma continua “viva” i ara hi ha una nova Presidència de les Corts –Enric Morera de Compromís- que sí que vol que es debastisca i s’aprove. I, més important, ho vol pel que és, no segons qui mane a Madrid. Comunica la tramitació a Presidència del Congrés i que es tinga la màxima celeritat. Però hi ha dues convocatòries electorals –que no n’hi haja tres- i, per tant, en cada període de sessions, cauen les iniciatives en tràmit i cal tornar-les a presentar. Açò, però, entra dins de la lògica. La reforma porta –recordem-ho- sis anys aprovada en les Corts. Si tenim en compte que, almenys la reforma catalana, apuntava terminis i períodes temporals, en el cas de la reforma valenciana és possible que –en el moment d’aprovar-se (si és que s’aprova mai)- ja hagen caducat els terminis. De més ridícules n’hem vistes.

Enmig del relat, a propòsit, el Tribunal Constitucional –com no- ha fallat que la reforma de l’Estatut catalana és inconstitucional en aquest punt i que un Estatut no pot marcar el nivell d’inversions d’uns Pressupostos de l’Estat (recordeu això que Espanya és l’Estat més descentralitzat del món? Doncs torneu a riure a la vostra salut). Per tant, la reforma no serveix més que per continuar lluitant per unes Inversions justes, que, conforme estan les coses, és vital i primordial.

Així doncs, ahir aquesta reforma de l’Estatut va arribar al congrés per… setena vegada. Sí, ho he escrit bé: setena vegada.

I en això agafa la paraula Isabel Bonig en representació dels grups de les Corts valencianes i comença a amollar amb els seus crits ridículs que si catalans, que si separatistes, que si “romper España”, que si “comunisme”, que si no sé què.

I després li toca el torn d’intervenció a Joan Baldoví. I què fas? Doncs, una vegada coneguda més o menys tota aquesta intrahistòria de la qual ell ha sigut protagonista primer i en directe, crec que entendreu millor que, encara i tot, va estar molt contingut, amb molta flegma britànica i amb molta paciència. Sí, mireu el vídeo. I penseu en tota aquesta llarga intrahistòria. Si no la coneixes penses que “esclata”. Si la coneixes, penses que va estar moderat i suau.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

%d bloggers like this: