//
you're reading...
País Valencià

El valencià i el català són llengües diferents? Breu guia “anticunyats”

Moltes vegades el que passa ací a casa nostra no passa en cap altre lloc del món. Per exemple, cap partit de govern es permetria fer un ridícul tan gran com el PP valencià, que porta a les Corts una iniciativa per declarar que valencià i català són dues llengües diferents.

Evidentment, no és la primera -ni serà l’última-. I, afortunadament, com que cada vegada són/som més les generacions que hem pogut estudiar la nostra llengua en l’escola, cada vegada tenen més difícil aprofitar-se de la ignorància, els prejudicis i l’odi que transmetia l’escola franquista, que és la que volen tornar a implantar.

No obstant això, escriuré unes ratlles molt breus, amb un parell d’exemples senzills, per demostrar de manera irrefutable l’evidència: que valencià i català són la mateixa llengua. I, de pas, que la Terra gira al voltant del Sol i no el Sol al voltant de la Terra. Intentaré fer-ho de la manera més entenedora possible, sense emprar massa tecnicismes, i així podem tindre algunes “armes” directes davant del “cunyadisme” ferotge 😛

1) Constatació pràctica.

En quina llengua ens hem comunicat i ens comuniquem catalans, valencians, mallorquins, etc.? Fa un parell de generacions, quan érem monolingües i només una xicoteta minoria coneixia el castellà, no hi havia dubte: cadascú amb la seua variant de català.

Els blavers (els anomene de forma despectiva perquè s’ho mereixen) tenen un contraargument que diu que gallecs, italians i castellans ens podem entendre parlant les nostres llengües i això no vol dir que parlem la mateixa llengua.

I és cert. Però resulta que, després del procés de castellanització fortíssima que hem patit en el segle XX, seria fins i tot objectivament més senzill comunicar-nos catalans i valencians, per exemple, en castellà. Tots hem aprés la norma culta del castellà en l’escola i, per tant, no el parlem amb dialectalismes, com sí que passa en les zones en què el castellà és llengua materna. Tenim interferències lingüístiques des del català, però afecten poca cosa.

Tanmateix, quan un català arriba a València i parla el seu dialecte del català, el seu interlocutor valencià li respondrà en el seu dialecte del català. Això és una identificació lingüística irrefutable que no passa amb llengües que no comparteixes i que són properes. Amb gallecs compartim també dos codis, producte de la construcció de la nació espanyola com a matriu castellana. Si anem a Galícia parlant català, un gallec no ens identifica com a parlants de la seua llengua i viceversa. De fet, com que estem a Espanya (“y se habla español”) i som hereus de la ideologia que ens han inoculat, galegòfons i catalanòfons el 99% de les vegades es comunicaran en castellà.

2) Constatació històrica.

Si parlem valencià (i en diem així) és perquè la llengua catalana va vindre a aquestes terres a partir de la conquesta cristiana del segle XIII. Hi ha innombrables estudis que ho constaten de manera positiva (és a dir, que demostren la hipòtesi), però, en aquest cas, és més senzill entendre la refutació de la contrària.

Segons el blaverisme, a terres valencianes s’hauria conservat el romanç derivat directament del llatí i, per tant, el valencià no seria producte de la repoblació catalana, sinó evolució directa.

Si això és així, com és possible que això passe a Torrent, però no passe a Bunyol? El blaverisme no discuteix que les zones de l’interior valencià parlen castellà. No s’inventen que seria una derivació del romanç prejaumí. Perquè aleshores el parlar de Torrent i el parlar de Godelleta i Bunyol haurien de ser un contínuum lingüístic. Com a poblacions veïnes hauríem de parlar pràcticament igual, de la mateixa manera que el nostre valencià és igual que el valencià d’Alaquàs, Aldaia, Picanya, etc. Però no: entre Torrent i Bunyol hi ha una diferència lingüística claríssima. A Torrent parlem valencià i a Bunyol parlen castellà. I això no ho ha discutit ni ho discuteix ningú. Més enllà de la variació històrica i de les influències valencianes que tenen els parlars castellanoaragonesos valencians.

3) Constatació contextual.

A la península ibèrica les llengües romàniques que es parlen hui en dia són producte de l’expansió dels romanços que es parlaven al nord durant les conquestes cristianes en l’edat mitjana. És a dir, els dialectes del nord ibèric són dialectes constitutius (producte de l’evolució directa del llatí sobre el territori), mentre que els dialectes del sud són consecutius (producte d’un transport d’un dialecte d’un territori a un altre).

Els blavers moltes vegades posen com a exemple que no és fàcil -i, de fet, és controvertit- delimitar què és una llengua i què és un dialecte. I on comença una llengua i on acaba. Posen també d’exemple les llengües escandinaves, molt properes entre elles.

I això és cert, però té un problema: el context. Estem parlant de llengües romàniques en la península ibèrica. No estem parlant de llengües germàniques del nord, ni de llengües eslaves occidentals, ni etc.

En eixe sentit, hi ha una operació molt senzilla. Es pot resseguir tota la costa cantàbrica fins a la mediterrània i trobarem que hi ha un contínuum en les parles històriques de manera que tenim molt clar que hem començat amb el gallec i hem acabat amb el català, però no podem delimitar en quin moment exactament canviàvem sense dubtes entre àrees lingüístiques (tot açò parle, evidentment, des d’un punt de vista de les parles històriques; actualment eixa diversitat ha desaparegut). El mateix podem fer si continuem el mediterrani cap al nord i després baixem tota la península itàlica.

Tanmateix, si fem la mateixa operació des de Lisboa fins a València no tindrem cap dubte. A Elvas es parla portugués i a Badajoz es parla castellà, tot i que les dues ciutats estan juntes una de l’altra. I així tot.

Per tant, les àrees lingüístiques a la península ibèrica no admeten cap dubte.

4) Constatació estructural.

Molt lligat a l’anterior punt, es troba aquest. Hi ha estructures que als lingüistes ens són fonamentals, però que el parlant comú pot passar per alt o trobar-les menors.

En eixe sentit, el galaicoportugués ve definit perquè converteix els aplecs consonàntics inicials llatins pl-, fl- i cl- en ch- (pluvia -> chuva; flama -> chama; clave -> chave) o elimina les consonants N i L intervocàliques (luna -> lua).

Així doncs, a Astúries hi ha la polèmica (que no ho és per als lingüistiques) sobre si els parlars de la comarca d’Eo-Navia són asturians o gallecs. Es tracta de parlars gallecs, ja que diuen “chorar” i no diptonguen les O i E breus del llatí, com sí que fa l’asturià (diuen “fora” i no “fuera”, “olho” i no “güeyu”, etc.)

Aquest cas és interessant, perquè, curiosament, una de les característiques que el parlant comú més associa al gallec són els articles “o” i “a” (“o carro”, “a casa”), que en el gallec asturià són “el” i “la” (com era en el gallec arcaic “lo” i “la”, com es pot comprovar en les “cantigas”). Així doncs, com es pot veure, en lingüística, efectivament, les aparences, moltes vegades, enganyen.

En el cas del català i el valencià, com no podia ser d’una altra manera, aquestes estructures fonamentals de la llengua són exactament les mateixes. Per exemple, una de les característiques que més individualitza el català dins de les llengües romàniques (ja que és l’única que ho fa) és la transformació en semivocal de certes terminacions llatines. Així, de “pede” en diguem “peu”, de “voce” “veu” o de “cruce” “creu”, així com “parleu”, “mengeu”, etc.

5) Constatació dialectal.

Quan parlem de “valencià” pensem en el valencià de València i els seus voltants. I quan parlem de “català” pensem en el català de Barcelona i els seus voltants. Però tots sabem que això no és només així.

En eixe sentit, com pot ser, segons la teoria “blavera”, que a Vinaròs i a Alcanar parlen exactament igual -no semblant, sinó igual- quan se suposa que parlen llengües diferents?

L’explicació és que, mentre que les Illes Balears foren repoblades després de la conquesta per parlants del català oriental, el País Valencià ho fou per parlants del català occidental. Així doncs, si mirem el català de Lleida, veurem com està més a prop del català de Castelló o de València que del de Barcelona. I, de fet, el “valencià” de Castelló està més a prop del “català” de Lleida que del “valencià” de València.

6) Constatació nominal.

El blaverisme diu “si són la mateixa llengua, per què tenen noms diferents?” Són “castellà” i “espanyol” llengües diferents? No és un cas estrany que una mateixa llengua tinga noms diferents (l’exemple més semblant al nostre és el flamenc: el nom comú de la llengua a Flandes ha sigut i és “flamenc”. Tanmateix, que flamencs i “holandesos” -el terme no és correcte, perquè Holanda és una regió dels Països Baixos, però a casa nostra serveix com a “metonímia”- parlen la mateixa llengua). El nom d’una llengua, encara que puga semblar prou estrany, és un fet relativament recent, producte de la creació dels Estats moderns, època en la qual, com tots sabem, valencians, catalans, balears… ja patíem el “mal d’Almansa”.

No ens ha d’estranyar que en els escriptors de l’edat mitjana es referisquen a la “llengua valenciana”. És normal i natural, ja que feien referència al romanç que era el majoritari i comú en el regne de València. Això volia dir que tenien consciència d’una llengua diferenciada del català? Si tenim en compte que els textos medievals són quasi impossible de diferenciar si han estat escrits per un català o un valencià (o un mallorquí), difícilment.

El “Curial e Güelfa” no només encara no s’ha pogut determinar qui el va escriure, sinó que tampoc no hi ha consens en si va ser un català o un valencià (o un mallorquí, etc.) Per tant, no podem saber si està escrit en llengües tan “diferents” com el valencià o el català.

Dante no va escriure mai en “llengua italiana”, si hem de fer cas al que diu, sinó en “toscà”. Tanmateix, se’l considera el pare de la llengua italiana, ja que va ser el seu model lingüístic el que va esdevindre comú literàriament a la península itàlica.

7) Constatació de traducció.

Si són dues llengües diferents, les podrem traduir, no? Podrà haver-hi un diccionari Català-València, no? El gran intel·lectual blaver Carles Recio -que s’ha fet famós fins i tot mundialment aquestes setmanes; i no precisament pel seu talent per a la Lingüística- va elaborar un “Diccionari Català-Valencià” en el qual podem trobar entrades impagables com “Català: homosexual; Valencià: mitjadona” o “Català: salvatge; Valencià: zulu”.

No further questions, your honor.

Advertisements

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

%d bloggers like this: