//
you're reading...
País Valencià

Puc parlar la meua llengua a ma casa, senyor policia?

Anècdota categòrica: “La Policia Nacional identifica a la vicepresidenta de la Diputació de València per parlar en valencià“.

Posem el context. Es tracta d’una concentració a la porta de les Corts Valencianes, després d’un Ple, el dia 25 d’abril, que, més enllà del que representa en la nostra història, oficialment és, així mateix, el Dia de les Corts Valencianes amb jornada de portes obertes. La concentració és de càrrecs públics.

I, encara així, la Policia Nacional adopta una actitud xulesca amb la Vicepresidenta de la Diputació de València demanant-li l’autorització de la concentració (un acte que és oficial, recordem) i li demana identificació per adreçar-se-li en valencià.

La pregunta és òbvia: què no faran eixos mateixos policies amb qualsevol valencianet mortal en un qualsevol altre context?

No estic dient que em semble correcta la diferència de tracte per càrrec, per descomptat; però, si els agents de l’ordre, que són de naturalesa jeràrquica per definició, tenen la mentalitat que algú que parle valencià és inferior per molt càrrec i autoritat que siga per damunt d’ells, ja no cal explicar massa cosa més. Tothom entén de què parle.

Espanya és el meu Estat? Això he de pensar? De veres?

I açò val per a tot. Per a l’administració, per a la policia, per a l’exèrcit, per a l’educació, per a la justícia, per a les inversions en els Pressupostos de l’Estat, per a l’elaboració dels mateixos Pressupostos de la Generalitat, per al finançament, per a l’autogovern. Etc.

Això és el poder de l’Estat. I el poder s’exerceix, no es comparteix.

Ja pot haver-hi tota la normativa que vulgues, que amb un sol gest queda ben clara la jerarquia. Qui mana i qui ha d’obeir.

És la coacció del poder més efectiva: la que no cal ni que s’exercisca de manera explícita perquè existisca i funcione.

Com a valencianoparlant, sé que amb la meua llegua no puc funcionar com a ciutadà de ple dret en aquest Estat. Així de senzill i així de taxatiu.

I aquest cas, de fet, passarà desapercebut. Avui mateix, obris qualsevol mitjà de comunicació de diguem-ne “referència” a Espanya (El País, El Mundo, ABC, etc.), els que creen opinió, i podràs trobar més d’un article que parlarà de la “imposición totalitaria” a Catalunya. Es faran comparances amb la dictadura nazi (el que, per cert, és un delicte de negació implícita de l’holocaust, ja que, si dius que ara mateix a Catalunya hi ha una situació com a Alemanya sota Hitler, vols dir que Hitler era un demòcrata pluralista) i es publicaran textos plens d’odi i xenofòbia, “soft” o “hard”.

On està tota eixa gent que s’inventa suposats atacs als drets lingüístics dels castellanoparlants quan els qui patim la discriminació tenim una altra llengua materna? Pregunta absolutament retòrica, és clar.

A Espanya no n’hi ha res a fer. La millor solució és un bon veinatge. D’igual a igual.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

%d bloggers like this: