//
you're reading...
Estat Espanyol

Pedro Sánchez li ha guanyat a Manuel Valls i Susana Díaz ha perdut contra Benoît Hamon?

El resultat de les primàries del PSOE és inapel·lable. El ridícul de l’anomenat “aparell” del partit i els poders mediàtics que s’hi associen ha sigut dels que fan història.

Dia sí, dia també, El País -per posar-ne només un exemple- com a buc insignia s’ha dedicat a fer campanya més pròpia del nivell argumental d’un Ultra Sur en favor de Susana Díaz i en contra de Pedro Sánchez. I a l’endemà, de la mateixa manera, a insultar tot aquell que no li ha fet cas.

El descrèdit és tan greu que s’ha evidenciat que a El País ja no li fa cas ni la militància del PSOE. Això sí, mentre insultaven la intel·ligència dels seus lectors (atenció, no pel partit pres, sinó per la indigència mental amb què es difonia) no deixaven cap text sense que hi apareguera l’enèsim lament dels “temps de la postveritat”. Cinisme en estat pur.

Així mateix, el PSOE enfoca un problema greu de credibilitat que veurem com es resol. Aquest no és exclusiu d’un aparell que ha perdut ni se soluciona amb Sánchez, ja que s’ha d’analitzar fredament. Quina credibilitat li queda a un partit en el qual tot aquell qui n’havia sigut o era un càrrec mínimament de relleu apostava per la candidata que ha perdut i, sobretot, contra el qui ha guanyat?

Felipe González, No os fallaré ZP, Alfonso Guerra, Pérez Rubalcaba, José Bono… tots els pesos pesants d’ahir i de hui apostaven per un oficialisme que era tan oficialisme que els seus actes es feien i es pagaven amb el logo del PSOE com a tal. I eixe oficialisme ha perdut. Es pot eixir reforçat d’una batacada tan gran? Només el temps pot resoldre aquesta icògnita.

Hi ha una dada que és realment criminal: Susana Díaz ha tret menys vots que avals. El vot és secret, l’aval és públic. Més enllà d’evidenciar com és d’aberrant i caciquil la pràctica dels avals sense un límit màxim, deixa en carn viva l’evidència de pressions i joc brut en favor de la candidata oficialista.

Per altra banda, l’error -més ben dit, el buit- discursiu ha quedat al descobert d’una manera descarnada. Susana Díaz se suposava que era la garantida de poder guanyar perquè -sembla- que tenia moltes “ganes de guanyar”. Que no haguera guanyat res mai o que només poguera aportar a un currículum que era l’essència mateixa de què no ha de ser un polític -que només ha viscut de tindre un càrrec en el partit- el fet que presidia una comunitat autonòma que qualsevol persona amb les sigles del PSOE presidiria igualment, era indiferent.

I dir que havia de ser ella perquè “és dona” és insultar a la cara el feminisme, que s’ha gastat d’una manera que fa realment vergonya aliena i que difícilment un masclista podria blasmar més.

Ara bé, quin Pedro Sánchez s’ha de creure? El del “no és no”? El del “sí és sí”? El del “potser és tal vegada”? El que denuncia una gran conspiració de l’IBEX i El País contra ell o el qui fa quatre dies era el mateix candidat de l’IBEX i El País? El qui guanya les primàries gràcies a l’aparell i Susana Díaz fa un parell d’anys o el que guanya les primàries gràcies a l’aparell i Susana Díaz ahir?

Li faran un Borrell a Pedro Sánchez o Pedro Sánchez fumarà el Cohibas de la pau al iot de Felipe González? Atenció, que ambdues opcions no són excloents, més encara quan u analitza la trajectòria del mateix Josep Borrell.

Fet i fet, podríem dir que hi ha qui demana al PSOE que no siga el PSOE i, al mateix temps, dóna al PSOE per mort per damunt de les seues possibilitats.

Els paral·lismes amb la victòria de Benoît Hamon en les primàries obertes del Partit Socialista francés són molt cridaners. I això que a França tots dos partits tradicionals del bipartidisme varen realitzar primàries obertes amb un èxit de participació al mateix temps que tots dos quedaven per primera vegada fóra de la segona volta d’unes eleccions presidencials. L’abast de la crisi del bipartidisme a França es podrà mesurar millor d’ací menys d’un mes, quan es coneguen els resultats de les eleccions legislatives a l’Assemblea Nacional

El PS francés també va apostar des de l’aparell d’una manera molt clara per un candidat: Manuel Valls. Si bé és cert que França no és Espanya, almenys en el nivell de “garruleria” amb què es fa servir el poder o la pressió mediàtica i organitzativa. Al sud dels Pirineus és veu molt més senzill que Susana Díaz desaparega amb una còmoda cadira en alguna canongia Despeñaperros enllà o que Pedro Sánchez descobrisca una, per altra banda, absoluta evidència: que ell és també 100% PSOE.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

%d bloggers like this: