//
you're reading...
Món

I ara què, 155?

I ara què, 155?

Tota la premsa internacional és unànime: victòria dels independentistes.

Només veureu referències al fet que Ciudadanos és el primer partit en vots en la premsa espanyola. Però aquestes eleccions no anaven d’això. I ara no poden dir-ne res, perquè ells i només ells ho han volgut així.

La participació ha estat del 81,94%, però baixarà perquè cal afegir-li el CERA (la gent que votava des de l’estranger), per la qual cosa se situarà al voltant del 77%. Unes tres o quatre dècimes més que en 2015. En tot cas, la major que hi ha hagut en unes eleccions catalanes.

A fer la mà l’estupidesa aquella que diu que a Catalunya hi ha una gran majoria espanyolista, però que en les eleccions catalanes es queda a casa.

Els vots per blocs són els següents:
República: 47,49%
A por ellos: 43,49%
Unicornis rosa: 7,45%

Recomptem

#9N2014: Sí-Sí = 1.897.274 vots
#27S2015: JxS + CUP = 1.957.348 vots
#1O2017: Sí = 2.044.038 vots
#21D2017: JxC + ERC + CUP = 2.063.361 (amb el 99,89% escrutat)

1.- L’independentisme creix en vots
2.- La xifra de vot independentista és quasi calcada als vots a favor de la independència en el referèndum de l’#1O, que no tenia garanties i en el qual la gent votava 20 vegades en urnes amb paperetes ja introduïdes. Ahà.

Recopilem

Tot açò ha passat després de

– 15.000 brigades piolín repartint colps de porra a tort i a dret
– Un colp d’Estat pel qual se suspèn l’autonomia i un govern democràticament electe. A més, executat de manera il·legal.
– Tot un Estat actuant de manera autoritària sense cap tipus de separació de poders
– Rebelión, sedición y quebranto del Estado de derecho y la legalidad vigente
– Guerra econòmica com no es veia des del colp d’Estat d’Allende, amb una estratègia de la por que ve a afirmar que Catalunya es quedaria amb un 0% de PIB.
– Els dos dirigents de les organitzacions de la societat civil que han mobilitzat més d’un milió de persones cada any en manifestacions exemplarment pacífiques en la presó per motius polítics.
– Mig Govern de la Generalitat empresonat i l’altre mig en l’exili
– Els dos caps de llista de les principals forces independentistes no han pogut fer campanya, un a l’exili a Brussel·les i l’altre a la presó d’Estremera
– Tots els poders mediàtics taladrant de manera obscena i mentint sense cap tipus de pudor en favor d’unes opcions determinades.
– Manipulacions grolleres en el dia a dia per part d’una brunete mediàtica ferotge.
– Prohibició de drets de llibertat d’expressió fins a extrems ridículs, com el viscut amb el color groc.
– I vés a saber quantes coses em deixe.

I ara què? Què pensen fer?

La resposta és que el mateix que fins ara. La voluntat del poble de Catalunya és una variable irrellevant. Si no els agrada què ha votat, es torna a aplicar un colp d’Estat antidemocràtic. Ho han dit i no se n’amaguen.

Quan es tracta de la “unidad nacional”, Espanya actua com Turquia. Tal qual. No és una democràcia quan es tracta de la “unidad de España”.

Amb aquestes condicions, que l’independentisme haja tret els resultats que ha tret caldria que fes reflexionar algú a Espanya, si és que això és possible.

Els han dit per activa i per passiva que, si es donava aquest escenari, acabarien vivint en les coves. El País ho deia i repetia dia sí, dia també. Xavier Vidal-Folch ahir mateix. Si vols quedar-te sense faena, vota indepe. Eixe era el títol. Literal. Forma part del consell editorial. Redacta editorials en referència a Catalunya. I la ciutadania catalana els ha dit que abans a sota del pont que bevent xampany tots els dies amb una rojigualda i El País sota el braç. Jo m’ho faria mirar.

Carles Puigdemont era el 20 de desembre el President legítim de Catalunya i ha revalidat la seua legitimitat el 21 de desembre. En les eleccions que els mateixos autors del colp d’Estat varen convocar per autolegitimar-se. Un fracàs d’aquesta magnitud és realment per a fer-s’ho mirar.

Analitzem els resultats partit a partit.

Ciudadanos aglutina el “A por ellos”. S’ha fumat el PP. I ja està. No n’hi ha més. En 2015 Ciudadanos va traure un 17,90% del vot i el PP un 8,49%. Ara Ciudadanos trau un 25,37% i el PP un 4,24%. Han format “Juntos A Por Ellos” i han reordenat els percentatges. No n’hi ha més. Eixa és la gran victòria. Bé.

Junts per Catalunya és el gran triomfador de la nit. Més concretament, Carles Puigdemont, que ha fet una campanya absolutament personalista. Caldrà veure quin recorregut té aquesta proposta, però no ho té fàcil. M’atrevisc a dir que té un 5% de vot explícitament prestat únicament per a aquestes eleccions i que ja no els tornarà a votar mai de la vida. És la diferència que ha inclinat la balança particular en la pugna entre ERC i JxC en la campanya. El missatge únic de la campanya de JxC era extremadament simple. Fins i tot obscenament simple. En el debat electoral de TV3, Jordi Turull no en dia una altra cosa. Es parlara del que es parlara. Aquestes eleccions són il·legítimes i cal que continue el mateix President que hi havia. Qualsevol canvi és fer-li el joc a Rajoy, que podrà dir quan vol llevar un President de Catalunya. Simple. Obscenament simple. Sí. Però real. Per això aquestes eleccions -a diferència de les de 2015-, sí que demanaven un Junts pel Sí.

JxC + ERC sumen 66 diputats. Ciudadanos, PSOE, PP i Comuns en sumen 65. La CUP 4. Per tant, Puigdemont ja no hauria de superar un hipotètic veto de la CUP, que, a més, no semblaria ni probable ni igual de contundent com el que aplicaren -ara es demostra fins i tot que encertament- contra Artur Mas. Amb una abstenciò n’hi ha prou.

Això és molt important, perquè evita tensions del bloc independentista. Sí, el món del que era l’antiga Convergència li ha guanyat la partida d’una manera espectacular a ERC, però això no és més que una anècdota, perquè ara mateix les pugnes i friccions són mínimes comparades amb qualsevol circumstància de lluita partidista normal. I, atenció, com hem dit, açò és molt circumstancial. Si en el món ex convergent es pensen que han guanyat la mà, es poden emportar una dosi de realitat molt dura. Però molt dura.

Enric Juliana escrivia en La Vanguardia que Puigdemont va plantejar el següent escenari a la plana major del PdeCAT. “Si vos presenteu com a PdeCAt, vos estampareu amb 10 escons. Si vos presenteu com a PdeCAT amb mi de candidat, arribarem als 20 escons. Si em presente jo amb la meua llista, puc guanyar les eleccions”. La credibilitat pot ser la que siga. I la bravuconada és de milhòmens. Però el cas és que estava molt ben llegit el moment, tal com s’ha demostrat.

Pel que fa a ERC, el moment és agredolç. Junqueras ha declarat que ERC és el partit més generós de la història de Catalunya. I té raó. Li arribarà el moment. I al mateix Junqueras. I no tardarà.

En unes intoxicacions realment espectaculars dels mitjans espanyols, presentaven Junqueras com un maquiavèl·lic que fins i tot negociava amb Soraya Sáenz de Santamaría per ser President de la Generalitat. Unes intoxicacions que era impossible que foren més ridícules. Junqueras és independentista de tota la vida. I això vol dir que s’estima més ser un ciutadà anònim en una república catalana presidida per Albert Rivera abans que President d’una autonomia espanyola. Ara fins i tot podrà ser Primer Ministre de la República Catalana. Quan arribarà, no se sap. Però és factible. I fins i tot pot arribar a ser només qüestió de temps.

El PSC ha passat del 12,72% de vot en 2015 al 13,88% ara. Cal recordar que anava amb l’antiga Unió integrada en les llistes com a tal, que va traure un 2,51% en 2015. És a dir, que, si apliquem els números de manera estricta, ha perdut suport electoral. Això féu El País en 2015 respecte a la suma CiU + ERC. No és així, és clar, però dóna una bona idea de la victòria pírrica per a un dels altres candidats que han estat més unflats de manera indecent pels mitjans, mentre anava ballant de televisió en televisió.

Catalunya en Comú encara retrocedeix respecte als resultats de Catalunya Sí Que Es Pot i torna al suport que tenia Iniciativa per Catalunya després de l’escissió amb Izquierda Unida, que els va portar a presentar-se en coalició amb el PSC en les circumscripcions de Lleida, Girona i Tarragona en 1999, mentre EUiA es presentava per separat, tot quedant-se fora del Parlament. I cal recordar que eren els temps del PSC fort de Pasqual Maragall, quan ara està sota mínims i se suposava que l’àmbit de Podemos havia de guanyar les eleccions. Per a fer-s’ho mirar, com un partit de tennis des del sofà. Perquè si parles de la revolució i acabes expressant en campanya que cal tindre contentes les empreses de l’IBEX-35, no siga que els pegue per fer xantatge contra la voluntat democràtica del poble com es feia en els bons temps del Xile d’Allende, com que la teua base electoral no ho acaba d’entendre del tot.

La CUP ha tret un resultat discret, però lògic. En realitat, és una consolidació de la seua posició. En 2015 va tindre molt de vot prestat de gent d’ERC que no veia clar votar una llista amb Convergència i ara ja no tenia eixe problema. A més, en 2015 tenia un candidat que venia molt en una disputa partidista mediàtica i de carn de memes com l’actual, com era Antonio Baños. Carles Riera era probablement -amb perdó de Junqueras- el millor candidat, el més preparat, el més sòlid i teòric. Però no és un candidat d’aquesta època. Ni la CUP és un partit d’aquesta època, per molt que comunicativament haja sabut llegir-la. M’agrada molt la filosofia de grup i contra el personalisme que hi ha darrere d’aquestes pràctiques, però, es mire com es mire, una sola legislatura per als diputats i candidats no té lògica.

En tot cas, han salvat els mobles, encara que poguera paréixer mentida, dir açò. Carles Riera -ja hem dit que no era un candidat d’aquesta època- va fer aquesta mateixa anàlisi en l’entrevista electoral que li feren a TV3. Tal qual! Deia que tenien molt de vot conjuntural en 2015 i que repetir els mateixos resultats seria un èxit sense precedents. Tal qual. Com que em va semblar magnífic quan ho va explicar, vaig saber que només ara mateix a Catalunya podria defensar un resultat de quasi un 5% de vot vàlid. En pocs països del món podria ser possible això.

Pel que fa al PP poc a dir. Una hòstia de les que fan història. El partit del President del Govern d’Espanya que suspén l’autonomia de Catalunya de manera fins i tot il·legal en el seu propi ordenament jurídic i lleva al President legítim per posar-se ell només representa un 4% de vot a Catalunya. Qui em vulga vendre que això és normalitat democràtica, que comence per vendre’m enciclopèdies. De les Corts Valencianes estaria fora.

I una reflexió molt agra i molt dura. Votar el bloc “a por ellos” era votar droga dura. Volia dir que estaves votant que al teu veí li pogueren obrir el cap perquè defensava una urna. Una urna en la qual també podies votar tu, atenció. Fins i tot estaves votant que t’agradaria ser tu qui li amollares un bon colp de porra, que tens ganes de cremar-li l’estelada que té penjada al balcó. Estàs votant que eixos són els teus somnis humits. Que tens mentalitat de colonitzador. Perquè ara estaves votant un crit d'”a por ellos”, una brigada piolín, una suspensió de l’autogovern i un com que no m’agrada, lleve eixe pringat de President. És molt dur, però és així. I eixa és la convivència democàtica, amb gent que no vol conviure democràticament amb tu. Es parla que l’independentisme trenca la convivència. Disculpeu, però el que trenca la convivència és voler trencar-li el cap a colps de porra al teu veí. Què dir-ne sobre el País Valencià.

Ara bé, també hi ha una cosa positiva. Molt positiva. Si Catalunya queia, volia dir que s’havia acabat. Perquè que algú em diga què més pot fer que no haja fet Catalunya per véncer un poder autoritari i demofòbic. I açò val per a qualsevol lluita democràtica. Qualsevol. Si un poble que porta mitja dècada eixint al carrer amb més d’un milió de persones i sense ni haver cremat un puto contenidor, és reprimit i punt vol dir que “no se puede”. Però “no se puede” res de res. Però res.

I, bé, al remat sembla que encara hi ha esperança i que no és tan fàcil matxacar, humiliar i sotmetre un poble. Que sí, que “a por ellos”. Que un fum de policies fent-se una foto de “misión cumplida” en el Piolín després d’obrir el cap a un parell de ueles. I “a por ellos” que estan indefensos i no tenen armes. I els “ellos” els han fet botifarra. Vencereu, però no convéncereu. Afortunadament.

Gràcies, Catalunya.

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

%d bloggers like this: