//
you're reading...
Catalunya

6 i 7 de setembre al Parlament i l’equidistància

Ara fa un any de les sessions del Parlament de Catalunya de 6 i 7 de setembre de 2017, en les quals es varen aprovar les Lleis del Referèndum i de Transitorietat Jurídica.

Carme Forcadell és en presó preventiva acusada de rebel·lió per haver dirigit aquell debat. Sí, a Espanya s’empresona gent per garantir que es puga debatre.

Però no és això del que volia parlar.

L’espanyolisme assenyala aquells dies com els del “colp d’estat”. Un colp d’estat curiós, fet des d’un Parlament. Però no és això tampoc del que volia parlar.

La coneguda com a “equidistància”, encapçalada per Joan Coscubiela, qui era el Portaveu del grup de Catalunya Sí Que Es Pot en aquell moment i que va realitzar un discurs que fou molt aplaudit per les files del PSC, PP i Ciudadanos, assenyala aquells dies -fins i tot ho qualificaria que de manera “obsessiva”- com els que defineixen perfectament el que ell anomena “el teatre del procés”.

Precisament d’això volia parlar. I, per començar, sí: hi estic d’acord. Defineixen perfectament què és cada cosa. Però no en el sentit de què parla Coscubiela, sinó que deixen ben retratada la falsedat i la fal·làcia d’eixa pretesa “equidistància”, que, en aquest cas, no ho és gens.

En primer lloc, és interessant com Coscubiela ha escrit un llibre sobre la situació a Catalunya que gira al voltant d’aquells dies. La importància -obsessiva, repetisc- d’aquells dies l’atorga ell mateix, en una mostra d’una focalització extrema en llocs comuns concrets de la seua ideologia que no ho són per a la resta dels mortals. El subtítol del llibre és molt interessant: “Una alternativa federal al soviet carlista”. És mel de romer veure com tot un sindicalista i militant històric del que era el comunisme -o el post-comunisme- usa “soviet” com una cosa absolutament pejorativa. Açò ja ens en dóna moltes idees.

Doncs bé, segons Coscubiela, aquells dies es va cometre un atemptat a la democràcia per part de l’independentisme perquè es varen laminar totalment els drets de la minoria parlamentària, de l’oposició a la majoria independentista.

I com es va produir això? Bàsicament, perquè aquelles lleis es varen debatre mitjançant el procediment de lectura única.

Sí, no és broma. Això és el gran atac a la democràcia i als drets de les minories que va cometre l’independentisme i que ho invalida tot segons la doctrina de Coscubiela i els altres.

I això en què consisteix? Bàsicament, en què no es poden fer esmenes parcials al text de les Lleis -només esmenes a la totalitat; votar-hi a favor, en contra o abstindre-s’hi, fet i fet- i en què els grups tenen un poc menys de temps de debat.

És un procediment que es troba regulat en -quasi- tots els Parlaments del món i que, almenys, és present en tots els altres Parlaments de l’Estat espanyol, inclòs, és clar, el Congrés dels Diputats, en el qual se n’ha abusat a bastament amb el procés dels decrets-llei.

Era la millor manera de debatre i aprovar aquelles Lleis? De cap de les maneres. Aprovar aquelles Lleis pel procediment de lectura única no s’havia d’haver fet mai. Mai en circumstàncies normals. Ni tan sols l’independentisme volia usar aquell procediment. Si no, per què el Parlament de Catalunya era -de tots els parlaments de l’Estat espanyol, repetim- el que menys desenvolupat el tenia en el seu reglament, de tal manera que s’havia de reformar expressament a tal efecte?

Per què es va fer així, llavors? Per una senzilla raó. El procediment normal d’aprovació de Lleis suposa que aquestes queden aprovades en primera instància, però no entren en vigor fins que s’aproven definitivament, una vegada passat el tràmit del debat i aprovació d’esmenes. Això volia dir que el Tribunal Constitucional -en un autèntic procediment exprés en què suspenia instantàniament i de manera inèdita qualsevol cosa que sorgira del Parlament de Catalunya- suspendria les normatives i aquestes no estarien vigents de cara a la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre.

No sé si fou la millor manera de sortejar el bloqueig de l’Estat espanyol. No sé si n’hi havia cap altra. El que sí que sé és que fou un procediment forçat per les circumstàncies.

Davant d’això, el discurs i l’anàlisi de Coscubiela i companyia foren d’un cinisme que em provoca un fàstic profund que no em puc traure de damunt des de llavors.

El procediment parlamentari és quasi sagrat i cal respectar-lo, sí, però, sincerament, en què canviaria res d’haver-se fet per un procediment estàndard? Si els portaveus tenien 15 minuts de discurs en compte de 10 -no recorde els temps exactes-, era la diferència entre la democràcia i el colp d’estat?

És al·lucinant. És elevar una anècdota i una obsessió a categoria per tal de culpabilitzar i linxar la víctima. És tan indecent que quasi em produeix més rebuig que l’espanyolisme descarnat que t’envia els piolins. Suposa una baixesa intel·lectual tan indigna que no hi ha paraules. És pitjor, molt pitjor.

Coscubiela va dir una frase en aquella sessió que va ser molt aplaudida: “no vull que el meu fill Daniel cresca en un país en el qual no es respecten els drets de les minories”.

El seu fill Daniel creix en un país en què hi ha presos polítics, que envia la brigada piolín a trencar el cap de ciutadans que volen votar, que censura, que exilia i persegueix polítics democràtics, rapers i còmics que es caguen en déu, etc., etc., etc. I Coscubiela n’és ben feliç. Des d’aleshores només està pendent de qualsevol piulada d’un indepe anònim per -“equidistantment”- assenyalar l’independetisme com l’agressor.

Ell és en llibertat i amb totes les tribunes mediàtiques disponibles, Carme Forcadell és en presó preventiva.

I, al remat, hi ha una qüestió de fons més dura encara. Coscubiela i companyia han acusat sempre l’independentisme de naïf. Deien que si es pensaven que Espanya no reaccionaria d’aquella manera, que eren uns il·lusos, que es pensaven que la independència era una cosa fàcil.

Açò és el pitjor de tot.

Perquè no vull entrar a debatre si l’independentisme era naïf o no -que certament ho era/érem-, però és que, de tindre raó, Coscubiela vol que ens “federem” i dialoguem amb eixe monstre que ell sí que coneixia i nosaltres no. És a dir, que ell sí que coneixia la vertadera cara repressiva i agressiva d’Espanya. I tot i això la defensava com l’única opció possible! És indignant.

A més, en teoria, tots compartim una mateixa base. El problema de Catalunya s’ha de resoldre amb un referèndum. Un referèndum que hauria de ser acordat entre les dues parts. Però què fem quan una de les parts no vol sentir-ne a parlar de qualsevol de les maneres?

Ací és on ve la discrepància. Coscubiela diu que s’ha d’acordar sí o sí. Però si hi ha una de les parts que, a més és la que té el poder real, que no vol de cap de les maneres, és una postura molt còmoda -i molt indecent- de dir que no vols de cap de les maneres solucionar el problema i que, a més, no vols fer-te responsable de res, que la culpa la tenen els altres.

En definitiva, és la gran indecedència de qui sempre ha presumit de republicà i a l’hora de la veritat s’ha posat al costat del Borbó.

De qui sempre parlava que els nacionalistes eren els altres i que tots eren nocius i, a l’hora de la veritat, s’ha posat fraudulentament del costat del nacionalisme més fort.

De qui sempre parlava de revolució com a modus vivendi, però quan se l’ha trobat baix de casa, s’ha apuntat en les files de la reacció.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Ricard Chulià

Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

Compromís Horta Sud

Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

DeBat a Bat

Anuncis
%d bloggers like this: