//
you're reading...
País Valencià

Per què creix Vox i com se’l pot combatre

Fa una setmana de les eleccions andaluses i en l’esquerra el trending topic és com es pot combatre l’extrema dreta o si els votants de Vox són feixistes. Així i tot, hi ha una opinió generalitzada que es tracta d’una problemàtica bàsicament material. És a dir, amb polítiques socials estrictament s’acaba el problema. Per exemple, des del Govern de la Generalitat valenciana s’afirma que, amb el govern plural d’esquerres, hi ha una vacuna contra l’auge de Vox. Ara bé, crec que no s’està enfocant correctament el problema ni s’està encertant les raons per les quals existeix i creix.

En primer lloc, pense que és erroni transmetre una imatge massa complaent de la pròpia acció de govern. Això és general, però en aquest cas concret crec que no té cap relació al respecte.

Tant de bo no fóra així, però d’ací uns mesos tindrem a Vox en les institucions valencianes i traurà un percentatge de vots sobre cens major del que va traure a Andalusia. Això serà així i, de la mateixa manera que no ens hi hem vacunat de cap manera amb cap govern al respecte d’aquest fenomen, no demostrarà tampoc que el Botànic ha fracassat al respecte. Però el llistó i la prova de verificació te l’has posada tu; per la qual cosa la suspendràs. És per això que ho trobe un error.

En segon lloc, cada vegada estic més convençut que les qüestions materials no només no expliquen del tot el creixement de l’extrema dreta a Espanya, sinó fins i tot que no l’expliquen majoritàriament.

M’explique. La tesi més difosa sobre els factors que fan pujar el vot a l’extrema dreta populista es basen en una combinació de sensacció de desprotecció econòmica -més que desprotecció econòmica real, de fet- que fa que hi haja grans capes de població obrera que troba en perill la seguretat de l’estat del benestar de què -menys que més- gaudia. Així es donava una diguem-ne guerra per les ajudes socials entre les capes més desafavorides que potenciava la malauradament necessitat humana de trobar -i odiar- sempre algú que estiga per baix d’u mateix. Així, l’immigrant esdevé el boc expiatori sobre el qual descarregar i explicar com a solució fàcil les pors del futur.

És a dir, no és tant la falta de benestar material, sinó la caiguda o la sensació de perill en què es troba, a més de la desigualtat, és clar. D’ací és tan important la noció de “perdedors” dels canvis per tal d’explicar aquests moviments. Això explica per què va créixer aquests moviments al nord d’Europa, per exemple.

És a dir, encara que parega mentida i siga molt polèmic dir-ho, el vot a la ultradreta en els països nòrdics no és tant un vot agressiu com defensiu. Vull dir, evidentment que és un vot agressiu, perquè és un vot d’odi al diferent, això és clar. Però, per dir-ho d’una manera molt gràfica, la noció de “Make Germany great again” que hi ha en el fons d’aquell vot no és un IV Reich, sinó una idealització del sistema de l’Estat del benestar característic del consens socialdemòcrata de postguerra. Que s’entenga també bé: evidentment que hi ha els cafres del IV Reich, però no és l’explicació fonamental. És a dir, els alemanys no volen tornar a envair Polònia, sinó que identifiquen que la immigració posa en perill els seus valors i el seu sistema de seguretat.

Per això a Holanda, per exemple, ha tingut tant d’èxit una extrema dreta de disseny tan cínic com genial, que és la de Geert Wilders: un líder obertament homosexual que diu que no té res en contra de l’Islam, només que se l’ha d’expulsar d’Holanda perquè no respecta els valors de tolerància i llibertat d’aquella societat i és homòfob i masclista. O siga, l’extrema dreta atiant l’odi… contra la pròpia extrema dreta!

Fet i fet, no vull caracteritzar què és o deixa de ser l’extrema dreta, sinó que aquesta simplificació tan mínima em serveix per explicar per què no veig que a Espanya aquests valors materialistes siguen els que realment estiguen impulsant el creixement del feixisme.

A veure si em puc explicar.

En primer lloc, Vox havia tret uns resultats estrictament testimonials fins a les darreres eleccions andaluses de diumenge passat. El creixement ha estat de multiplicació quasi per 10: en 2014, 2015 i 2016 a penes havia passat de l’1%. Ara en 2018 ha superat el 10%. Què ha canviat en tan poc de temps?

En segon lloc, com no em canse de repetir, l’extrema dreta no és cert que no existira ni que no tinguera representació institucional a Espanya: senzillament estava tota al PP i el PP no es comportava com un partit de dreta homologable a Europa. De la mateixa manera, el creixement de l’extrema dreta en la crisi es veu mediatitzat perquè se l’emporta UPyD en un primer moment i Ciudadanos -sobretot- després. Que no són partits estrictament d’extrema dreta (Ciudadanos molt més que UPyD), però que sí que tenien com a mobilització el mateix que ara arreplega VOX (ara de seguida hi arribe).

En tercer lloc, doncs, què ha canviat?

La immigració no ha pujat en aquest últim any ni tampoc no ho ha fet la percepció subjectiva que se’n té. És a dir, perquè puge l’extrema dreta com a reacció a la immigració no és necessari que hi haja més immigració, sinó que la població crega que n’hi ha. Si bé és cert que això segon sí que ha crescut, no ho ha fet d’una manera significativa.

La crisi social està estancada des de fa anys i, en certa manera, al caliu d’una nova bombolla immobiliària i del turisme, ha baixat. La precarietat és la nova normalitat i, si bé això és clarament un símptoma de perill social i de falta de seguretat, ha esdevingut la nova normalitat, per la qual cosa no és un factor de mobilització al respecte. Més encara quan no hi ha un empitjorament d’aquestes condicions entre 2014, 2015, 2016 i 2018, al contrari. Si això fos així, per què Vox trau un 1% abans i ara -poc més de 2 anys després- ho multiplica per 10?

No, el que ha canviat ha estat el que és el gran denotonador del que hi ha darrere del creixement de la ultradreta a Espanya i que no és una altra cosa que allò que l’ha feta créixer sempre, en totes les etapes de la seua història: el nacionalisme espanyol.

El que ha canviat fou la tardor catalana de 2017 i la reacció aporellos que s’ha donat a Espanya.

Això, és clar, no s’explica tampoc d’una manera única, sinó que aquesta reacció agressiva ha posat en marxa la reacció en cadena. Quan s’assumeixen els valors autoritaris i es glorifiquen, no només es queden restringits a un àmbit, sinó que van tots contaminant-se’n.

Així, el crit d'”¡A por ellos!” es va adreçar en un primer moment als catalans i va rebre la benedicció del Rei i de quasi tot l’establishment polític i mediàtic espanyol. L’extrema dreta el que ha fet és estendre’l als qui ja odiaven també de sempre: si està molt bé castigar i “dar un escarmiento” als catalans, per què no també a moros, maricones i feminazis? Sí, varen vindre a pels X i, com que jo no era X…

Així doncs, l’única vacuna que existeix contra el virus de l’extrema dreta és atacar directament els factors que el provoquen. I, realment, no n’és una vacuna, sinó un remei, perquè aquest virus ja hi és: amb Vox només hem vist que creix la seua manifestació electoral.

I aquesta no ve per qüestions materials, que, és clar, hi ajuden, però no l’aïllen, com hem vist, sinó que podríem dir que es tracta d’una manifestació post-material.

D’aquesta manera clara i rotunda de frenar l’extrema dreta i recuperar la democràcia és tan evident i senzilla com impossible a la pràctica: que tot l’establishment mediàtic, social i polític espanyol faça contrapedagogia de l’odi que ha atiat durant aquests darrers anys. És a dir, que diga i repetisca com a valor fonamental que la unidad de España no està per damunt de la democràcia, que no hi ha valors superiors a la democràcia, i que això s’aplica a tot, que la diferència i la pluralitat és un valor també fonamental i enriquidor i que l’odi al diferent i a la diferència és molt més que nociu.

Que si els catalans volen fundar un Estat nou després d’un vot democràtic no només no és roín, sinó que fins i tot és positiu i motiu d’alegria (cosa que no vol dir que no es diga el mateix de si no volen fer-ho: la qüestió és celebrar i fer pedagogia de la decisió democràtica de la vida política en comú).

Que si hi ha barris en els quals el color de pell de la gent i l’idioma que se sent no són els típics d’una societat ibèrica o península no és roín per això mateix, sinó perquè no hi ha convivència quan no hi ha mescla, que això és símptoma d’un ghetto i que allò ideal és que tots estem barrejats i mesclats.

Que si dos homes o dues dones es besen en el carrer és exactament -exactament- que si ho fan un home i una dona.

Etc. i etc.

És a dir, unicornis, unicornis i unicornis.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

Anuncis
%d bloggers like this: