//
you're reading...
Catalunya

Quin és el posicionament de Compromís sobre els presos polítics?

Bé, al lio.

Pense que és complicat que es puga gestionar pitjor comunicativament aquest problema.

M’explique.

Mónica Oltra ha dit que proposa que s’elimine el delicte de sedició, ja que queda en terme mig entre uns desordres i una rebel·lió. Amb això diu que els presos polítics quedarien lliures.

No ho veig per diverses raons. La primera és que presuposa que són culpables, que el càstig és massa fort, però que són culpables d’alguna cosa. La segona és que no tinc clar com quedarien lliures, ja que la legislació, per essència, no és retroactiva. La tercera és que això demana un canvi legislatiu que no està precisament a l’abast, ja que diria que 4/5 parts del Congrés espanyol -o jo què sé- encara demanarien que se’ls aplicarà el càstig de rebel·lió i no sedició. Potser Vox s’hi avindria, a eliminar la sedició i que tot fos rebel·lió.

Ahir mateix, de fet, PP, Ciudadanos i Vox demanaven a la Diputació de València que s’il·legalitzaren els “partidos separatistas” i que no se subvencionara les associacions “enemigas de España”. Les cometes són literals, of course. Tot pulcrament democràtic.

Amb això què vull dir? Que cal dir les coses pel seu nom. El CN del Bloc demanava una amnistia. No és la meua postura, però s’hi acosta més.

El que cal dir, però, és que són presos polítics i que el judici no és legítim, ja que és un judici polític. Perquè un Parlament i un Govern no poden delinquir executant decisions i programes polítics refrendrats democràticament, que és el que es veu a Europa i per això tots aquestes persones condemnades podrien passejar per la UE sense problemes, com ja fan els exiliats.

I s’ha de dir amb totes les paraules no només per una raó de solidaritat i coherència nacional, sinó per una defensa de la mateixa democràcia espanyola. I és així de bèstia. Si un demòcrata espanyol fos de veres demòcrata i no només espanyol, seria el primer ofés perquè li rebenten l’arquitectura institucional del seu país d’eixa manera. Però ja sabem que els españoles són muy españoles y mucho españoles. On dimonis està l’esquerra espanyola dient “no en el meu nom”? Doncs cridant que els colps de porra que veiem aquests dies “sí en el meu nom”.

A més a més, en aquest afer hi ha un tema que és formal, però també és preocupant. A Mónica Oltra li han preguntat sobre la resolució del Consell Nacional del Bloc que demana l’aministia per als presos polítics i ella ha respost que eixa no és la posició de Compromís.

Això no és de veres, com no és de veres tampoc la posició contrària. El CN del Bloc no marca la posició de Compromís, però si dius que eixa no és la posició de Compromís estàs afirmant que tu sí que marques la posició de Compromís. O que no la marques tu, però és la que tu dius. En aquest sentit, no podem acusar la premsa d’haver manipulat o titulat malament, perquè els hem dit el que han escrit.

I ací ve també un fet preocupant. Qui marca la posició de Compromís? Doncs ara mateix ningú. I no es veu que en un futur pròxim la puga marcar cap òrgan democràtic i participatiu. La podria marcar el Consell General de Compromís, però no es reuneix des de 2015, tot i que té obligació de reunir-se de manera ordinària 2 vegades cada any i de manera extraordinària en no sé quants processos que hem viscut des d’aleshores. Aneu sumant i comptant els CGC que estàvem obligats a fer i no hem fet. Aquesta manifestació, doncs, no és més que un símptoma del problema, però no el problema.

D’altra banda, no és tan complicat consensuar un posicionament comú -almenys entre tots els referents destacats- per a un tema tan delicat i complicat com aquest. Per tal que no donem -ni que siga la imatge- d’anar cadascú per una banda. I si no es pot arribar a pactar un posicionament comú, que es pacte almenys com es pot comunicar aquesta discrepància.

No és tan complicat. “El Bloc no és Compromís, sinó que és un partit dels que formen Compromís. Eixa és la seua resolució i és molt legítima. En Compromís hi ha diverses sensibilitats, però totes estem d’acord que els problemes polítics s’han de resoldre amb política i democràcia i que la judicialització de la política només contribueix a agreujar el problema”.

No és tan complicat. Però, per arribar-hi, almenys hi ha d’haver la constatació que tenim un problema. Com que no n’hi ha… Això.

Finalment, no sé quin objectiu persegueixen aquestes dissonàncies, ja que si hi ha qui pense que no ens beneficia parlar de presos polítics a poques setmanes d’unes eleccions, menys encara ens beneficia cabrejar tota la nostra base militant (que potser serà minoritària dins del gruix dels votants, que seria molt discutible, però el que no es pot discutir és que és la que enganxa els cartells i reparteix els sobres i les paperetes).

A més a més, sense aconseguir cap objectiu, perquè qui ens deixe de votar perquè estem a favor de la llibertat dels presos polítics serà impossible de convéncer que, en realitat, no estem a favor d’això. Que la resta ens puga votar “a pesar d’això” no entraré a negar-ho, però sí que negue que, si bé la gent puga ser més o menys imbècil per creure’s una cosa o la contrària, mediàticament nosaltres tenim la mateixa consideració que Quim Torra.

Hi ha qui diu que no s’ha de parlar de Catalunya, perquè ens desvia dels nostres objectius, i després no fa una altra cosa que parlar de Catalunya, però per a fer varacions sobre una tema de la ràpsodia aporellos opus 155. No, si no hem de parlar de Catalunya vol dir que no hem de parlar de Catalunya. Punt.

D’altra banda, com he explicat, hi ha moments que no pots fer tacticisme i amagar el cap a sota terra. I aquest és un d’ells.

Sé perfectament què pot dir i què no pot dir Compromís. El problema és que jo diria que sé què pot dir i què no pot dir en favor o en contra de procés d’independència de Catalunya. Però hi ha qui es creu amb dret de saber què s’hi pot dir en contra i de marcar una línia roja sobre què s’hi pot dir a favor.

Per què? Per una senzilla raó: perquè això només porta que a l’enfrontament entre nosaltres mateixos. Un enfrontament que, a més a més, ara mateix no té cap mena de sentit. De vegades sembla que vinga buscat a propòsit, perquè, en cas contrari, no pot explicar-se des d’una falta d’empatia tan gran. I, en aquest sentit, se m’escapa totalment el guany que puga haver-hi.

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Ricard Chulià

A Cau de Lletra

%d bloggers like this: