//
you're reading...
País Valencià

Teruel existe, Compromís no

Teruel existe, Compromís no.

I ara -feta la provocació-, mirarem d’analitzar tant com fredament es puga a l’endemà del #10N els resultats de Compromís.

En primer lloc, una constatació òbvia: són quasi exactament els mateixos que els d’abril. Quasi matemàticament els mateixos en nombre de vots absoluts, una miqueta millors en nombre de vots relatius. Així passem de 172.751 vots que representaven un 6,45% del total de vàlids a 175.092 i un 6,93%, ja que hi ha hagut un xicotet descens de la participació al País Valencià.

La bona notícia és que en cap moment ha perillat l’escó de Joan Baldoví. La (molt) roïna és que en cap moment hem tingut possibilitats reals d’augmentar-lo.

La distribució del nostre vot ha sigut la de sempre. És a dir, som testimonials al Baix Segura i patim en les comarques de l’interior castellanoparlant. Fer pacte amb un partit “territorial” de Madrid no ens ha ajudat en aquest sentit, per amollar una altra provocació.

Respecte a la coalició en què anàvem integrats -Más País-, el pes de Compromís representa un terç dels vots i dels escons, quasi amb una proporció perfecta, malgrat que el pes relatiu del País Valencià és del 10% del cens estatal. Si bé és cert que MP no es presentava a totes les circumscripcions, també és cert que, llevat de Madrid i Saragossa (amb la Chunta), el 2% que trau per al total estatal és més o menys el percentatge que trau allà on es presenta.

El resultat dels d’Errejón sí que es pot qualificar com a fracàs sense pal·liatius. Quin espai ocupaven? Per què se’ls havia de votar? D’una banda, eren vistos com la crossa del PSOE i, d’una altra banda, quan varen dotar-se de contingut polític, varen optar per presentar-se com una formació verda, cosa que ideològicament em sembla un encert, però que electoralment té el recorregut que té a Espanya (i tant de bo en tinguera de veres). En aquest sentit, si fa no fa han tret el resultat que hauria tret sempre un partit Verd amb un líder conegut. Sincerament, no els veig cap futur, perquè no és això el que busquen. Serà una Nova Esquerra?

I els resultats de Compromís? Són bons o roïns?

Com tot: depén.

Per a mi, com que la variable estrictament numèrica fa temps que no m’interessa, no puc respondre-ho d’una manera taxativa.

Per als qui sempre han parlat en termes numèrics respecte a les apostes i ofertes electorals de Compromís, llavors sí: és un fracàs. Per una senzilla raó: si els resultats d’abril de Compromís en solitari eren un fracàs, els resultats de novembre de Compromís en aliança són el mateix, ja que són els mateixos. Això no crec que puga tindre cap refutació.

Per tant, haurem de parlar d’altres coses per analitzar-los.

I ací ve la clau de tot: què buscàvem amb aquesta aliança?

En primer lloc, hem fet la campanya més “espanyola” de la nostra història. Ni les de 2015 i 2016 amb Podemos ho foren tant. Errejón apareixia en tota la nostra comunicació de campanya (no hi havia cap cartell de Baldo en solitari, per exemple, sempre era Errejón acompanyat d’algú, ja siga el cap de llista de cada circumscripció -em rebel·la fins i tot encara ara dir-ne província- o Mónica Oltra); la siga Más País hi era també present a tot arreu; hem tancat campanya a Madrid i Errejón ha vingut ací quasi tota la campanya, entre d’altres coses.

Ens hem visibilitzat com a Compromís? Al meu parer, no gens. En els resultats d’abril sempre apareixia Compromís, lògicament. Ara ja no, ara estem integrats en un pot d’àmbit estatal, tot i que, evidentment, no ho som. En aquest sentit, els temps de Baldo com a “Llanero solitario” al Grup Mixt continuen i quasi que per a bé i tot. Almenys jo ho veig -i m’ho estime més- així. Millor un diputat sol al Grup Mixt que no un diputat sol a un grup d’àmbit estatal.

Quines alternatives teníem?

En realitat -com ja vaig explicar abans de la campanya-, no en teníem cap. Tots els que sabem com funciona Compromís sabíem perfectament des del 29 d’abril que, en cas de repetició d’eleccions, aniríem sí o sí amb Errejón si s’hi presentava o amb Podemos si no ho feia. Però això és una altra història que no té cap de solució. No sé si les altres històries en tenen, però aquesta de segur que no.

Haguérem perdut el diputat en cas d’anar sols?

És molt arriscat i quasi impossible de respondre aquesta pregunta amb una certesa clara. Tot i això, sembla molt difícil que això haguera passat. A les Illes Balears, que és, al mateix temps, la baula més feble de la cadena i la que més s’assembla a nosaltres, el retrocés de Més per Mallorca ha sigut molt suau, que no ha arribat a un punt percentual, si bé és cert que en algunes places simbòliques ha fet mal, com, per exemple, a Palma, on queden per darrere de Más País per molt poc. La resta de forces del nacionalisme progressista avancen. Fins i tot el BNG torna a recuperar la representació a Madrid i queda molt a prop de la marca local de Podemos. Recordeu que en 2015 tot el nostre àmbit el donava per mort i soterrat.

D’una altra banda, si tenim en compte que el vot i la seua distribució ara en novembre és quasi un espill del vot i la distribució de Compromís en abril, també és complicat afirmar que l’escó haguera perillat en algun moment.

De la mateixa manera, si valorem que Más País haguera tret un 2% de vot a les circumscripcions valencianes i que tots eixos vots ens els hagueren furtat a Compromís, encara mantindríem l’escó per la circumscripció de València.

Haguérem augmentat representació en cas d’anar en coalició amb Podemos?

Per a respondre aquesta pregunta hauríem de saber en quines condicions reals s’haguera signat un pacte que no va estar damunt de la taula de manera real en cap moment. Tot i això, la resposta sembla clara: sí, hi hauríem ampliat representació.

Per la qual cosa ara es dóna una paradoxa ben interessant: estem obligats a parlar d’ideologia i política i no només de números a l’hora d’analitzar-ne els resultats. I això a mi m’agrada.

Per tant, la pregunta és òbvia: què hem guanyat fent aliança amb Errejón?

Si volíem que açò fóra la “llavoreta” d’una formació de l'”Espanya alternativa” a la centralista i la centrífuga de la “primera divisió” (Euskadi i Catalunya), doncs dependrà del que es consolide Errejón com a parlamentari ja volant per ell a soles, certament, perquè la resta d’actors territorials estem on estàvem.

Ara bé, volem -o volíem- això? Hi ha molta gent al meu partit (majoritària?) que ho pensa i ho explicita. Per exemple, aquest article d’Amadeu Mezquida al qual li he furtat amb molta intencionalitat la referència a la “llavoreta”.

Jo no m’hi trobe, entre ells. Tots tenim la voluntat que el País Valencià forme part algun dia de la “primera divisió centrífuga” i potser aquesta siga l’estratègia correcta. A mi no m’ho sembla, però és una aposta coherent que, com ha quedat dit, no depén dels resultats electorals a curt termini.

I -ostres!- això em sembla un molt bon punt de partida.

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Ricard Chulià

Compromís Horta Sud

DeBat a Bat

%d bloggers like this: