//
you're reading...
País Valencià

Votar en contra de l’Estat d’Alarma probablement ens coste vots, però la vostra salut ens ho agrairà

El finançament és el gran problema que tenim ara mateix els valencians. I conforme avance la crisi de la Covid-19, es farà cada vegada més i més dur. Podem fer menció de milers d’argumentacions per explicitar-ho, però, en canvi, direm només un parell de dades. Amb els diners que rebem del finançament, només ens arriba per a pagar la sanitat fins al 31 d’agost. A partir d’ací i fins al 31 de desembre, tirem de préstecs. Amb els seus interessos, que van fent més i més gran el deute. L’altra dada: un de cada quatre euros dels pressupostos de la Generalitat se’n van a pagar eixe deute. I, tanmateix, aquest problema no existeix, en l’imaginari de la ciutadania valenciana. Finançament? Això què és? 

Compromís s’ha plantat i ha dit no a la pròrroga de l’Estat d’Alarma. La raó bàsica: el finançament. La setmana passada, la ministra d’Hisenda va respondre amb menyspreu a Joan Baldoví que no “embolique” i que no “invente problemes”. Just després, intervenia un diputat d’Unión del Pueblo Navarro, per a qui només tenia que bones paraules. Que Navarra ha d’entrar en el fons autonòmic contra la Covid-19? “Evidentemente”, tot i que la comunitat foral vaja al marge de la LOFCA. Més enllà de les raons de fons, la ministra bàsicament insultava un aliat fidel que li ho havia votat tot a favor. I faltava al respecte a un territori amb cinc vegades més cens que l’altre a qui feia ullets. 1 diputat del PSOE contra 10.

Per què? Perquè, en primer lloc, podia fer-ho. Els valencians no pintem fava. I, en segon lloc, perquè, fins i tot, guanya vots. Així de dur és. M’explicaré. 

Compromís no podia fer una altra cosa. L’autonomia és insostenible. Estem en una crisi duríssima, per a la qual no tenim recursos, i continuen marginant-nos. Som pobres, però paguem a rics. El govern pacta amb la dreta centralista de Ciudadanos i només accepta un xec en blanc de Compromís. Que vote que sí i que no moleste. Sincerament, no hi ha cap argument racional per no estripar la baralla. 

Això vol que s’ha entés el posicionament de Compromís? No, ni de bon tros. I ho diré amb sinceritat. Ni els 175.092 votants que introduïren la papereta taronja el passat novembre ho acaben de veure tots clar. Si ara se celebraren eleccions, no tinc cap dubte que Compromís perdria vots. 

Els arguments que es gasten en contra del posicionament de Compromís van des del cinisme més criminal a la caradura més espectacular. I ho dic així de contundent, perquè s’ho mereixen. 

Abans, però, expliquem què demanava Compromís per votar a favor de la pròrroga de l’Estat d’Alarma (totes les votacions anteriors ho va fer a canvi de (quasi) res). En primer lloc -i el punt clau-, que el fons de 16.000 milions autonòmics es repartira de manera que el País Valencià no tornara a rebre menys del que li toca per població (recordem: n’hauríem de rebre un 11,4% i no arribem al 8%) i que a les autonomies que, a més, tingueren un dèficit de finançament arrossegat tingueren una compensació al marge d’aquest fons; és a dir, Andalusia, Castella-La Manxa, Galícia i Múrcia. Això serien uns 2.400 milions extra. Justetament aquesta setmana, el govern més progressista de l’univers s’ha gastat 2.100 milions d’euros en tancs. Ja sabeu que estem en guerra. I les guerres cal guanyar-les.

En segon lloc, Compromís demanava més d’allò que se n’ha dit “cogovernança” en la desescalada. És a dir, que el govern de l’Estat escolte una miqueta els governs autonòmics. Recordeu que ara mateix hi ha un “mando único” i no hi ha autogovern: qui decideix és Madrid, els altres gestionen les seues ordres. Recordeu també que estem en el “Estado más descentralizado del mundo”. 

Finalment, Compromís demanava que la Renda Mínima Vital que prepara el Govern de l’Estat s’implemente en base a la “legalidad vigente”, ja que eixa política és competència autonòmica i ací tenim en marxa la Renda Valenciana d’Inclusió. Recordem que l’Estat ha de pagar -per Llei- el 50% de la Dependència, però només ho fa en un 12%, per posar un exemple d’incompliments dels governs de l’Estat (siguen del color que siguen) en matèria de benestar social. És a dir, la tercera condició de Compromís és que el Govern de l’Estat complisca la Llei. Sí, la “legalidad vigente” i això. 

Qualsevol observador imparcial s’emportaria les mans al cap en veure com de barat ens veníem. Som pobres que paguem a rics i només demanem que ens anivellen a la mitjana en aquestes circumstàncies extraordinàries. Renunciem d’entrada (ni es planteja) a la “solidaritat” que ens tocaria! I les altres dues condicions són que no incomplisquen del tot la Llei. La seua Llei!

Doncs bé, açò suposava una revolució i era impensable que s’acceptara. La primera resposta, que ara la prioritat és la salut, no els diners, tot explicant que els hospitals, els respiradors, les UCI i etc. “cauen del cel”. Recordeu: a partir de l’1 de setembre -i en aquesta emergència abans-, tot això ho paguem amb préstecs. 

La segona resposta, que ara açò “no tocava”, perquè la votació no tenia a veure amb el sistema de finançament, sinó amb la pròrroga de l’Estat d’Alarma. Aquesta, però, és especialment cínica. D’una banda, perquè el fons de repartiment autonòmic, per exemple, no es vota ad hoc. D’una altra banda, perquè a Espanya les negociacions van d’aquesta manera. Sempre. No es negocia, es pressiona i es fa xantatge. És a dir, el problema que tenien era que, per primera vegada en la història, els valencians jugàvem al seu joc. Finalment, no cal dir que l’excusa és bona, perquè el moment correcte en què això tocarà no arribarà mai, com no ha arribat mai abans. 

[Addenda. Just quan li pose el punt final a l’article, me n’assabente que el Govern ha pactat la derogació de la reforma laboral del PP a canvi de l’abstenció d’EH Bildu. Tots sabem que això sí que té a veure amb l’Estat d’Alarma, no com els diners per fer front a la Covid-19.]

Però igual té. Tota aquesta argumentació la compra la grandíssima majoria de la població valenciana. Votants de Compromís inclosos. No és gens estrany, tenint en compte que, com hem explicat, només una minoria molt minoritària és conscient del problema que suposa el finançament. Cosa que, igualment, no és estranya, si tenim en compte també que eixe problema és absolutament invisible en els mitjans de comunicació amb els quals s’informen la gran majoria de valencians. Bàsicament, els espanyols.

I ací ve el moll de l’os. Això vol dir que Compromís ha fet malament? Tot al contrari. Compromís ha fet el que havia de fer. A la llarga es pot argumentar que això ens beneficiarà, però ara no m’interessa aquest debat. En política, hi ha moments que són així. Per exemple, es deia -d’una manera també molt cínica- que Compromís havia de facilitar la investidura de Mariano Rajoy durant el bloqueig de 2015 i 2016, a canvi de la reforma del finançament. 

Personalment, tenia clares tres coses al respecte: 

1) que això era mentida i era inviable; és a dir, que eixe acord era impossible i que, en cas de ser possible, no es compliria en favor dels valencians, sinó en contra.

2) que això suposaria la mort de Compromís

3) que, tot i això, si tinguera la garantia que sí que se solucionava el problema, jo ho faria.

Perquè en politica no s’han de prendre les decisions que et beneficien electoralment, sinó les decisions que són justes. I, de vegades, fins i tot en política cal suïcidar-se a l’estil bonzo, si això suposa una millora substancial. Jo no hi haguera dubtat gens, si amb això se solucionava el problema del finançament, repetisc. 

En aquest sentit, la maledicció dels valencians és que tenim unes elits que no tenen una altra vocació que acabar fent carrera a Madrid i, per tant, els té absolutament igual el problema del finançament. Si tingueren un mínim interés a gestionar l’autonomia valenciana, se’n preocuparien. Però els té igual. 

Aquest és un problema que és per definició d’elits governants. Perquè, tot i que afecta al dia de tota la població (i, sobretot, de la més humil), es tracta d’una problemàtica de gestió. Els 32 diputats valencians que hi ha al Congrés de Madrid haurien de tindre-ho clar. Baldoví no hauria d’estar sol, en aquesta qüestió. Però així és, perquè a la resta els la bufa. La seua vocació política està en un altre lloc, cosa que, d’altra banda, és molt legítima. Però això té conseqüències. I molt dures. 

Compromís hem fet el que havíem de fer. I això sempre és bo. Independentment que açò a la llarga tinga també aparellat un benefici polític -com pense que passarà-, com si no en té. Perquè es tracta d’un tema molt seriós. Massa. I ja n’hi ha prou. 

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Ricard Chulià

A Cau de Lletra

%d bloggers like this: