La crema bavaresa és il·legal també

He de confessar que sóc molt fan dels mitjans de comunicació espanyols. De com són de descarats amb les mentides, les manipulacions, els invents i les tergiversacions de la realitat. I com ho fan sense ni immutar-se ni patir la més mínima vergonya. El que hui és negre demà serà blanc i cap problema. Sense “despeinarse”.

Ho comente arran de la gran notícia que el Tribunal Constitucional d’Alemanya ha declarat que un hipotètic referèndum de seccessió de l’Estat de Baviera no seria legal.

Anem a pams, perquè és molt bona.

Primer de tot, fins ara el que ens deien als mitjans de comunicació espanyols de manera unànime -i així ho exposaven en les seues brillants anàlisis dels seus brillants experts- era que els partits independentistes estaven prohibits a Alemanya.

Doncs bé, ara resulta que la declaració del Tribunal Constitucional ha vingut a instàncies d’una sol·licitud… d’un partit independentista: el Partit Bavarès.

Com pot ser que un partit il·legal s’adrece al Tribunal Constitucional i aquest li responga en compte de fotre’ls a tots a la presó a la spanish way of democracy? Deixem el misteri ací, perquè, per ara, no n’han dit ni pruna. (Spoiler: deu de ser perquè no hi són il·legals? Però això no pot ser, perquè els mitjans de comunicació espanyols no menteixen…)

Ara entrarem una miqueta en matèria. La qüestió que es posa damunt de la taula en aquests casos és el conflicte entre la democràcia i la legalitat. Conflicte que, de fet, no existeix en un Estat de dret, ja que la legalitat ha d’emanar de la voluntat democràtica de la ciutadania; si no, no estem parlant d’una democràcia.

Ras i curt, el règim de l’Apartheid a Sud-àfrica tenia tota la seua estructura legislativa que establia una separació (això significa la paraula “apartheid”) entre races i n’establia jerarquies. En base a eixa legislació, Mandela fou empressonat i els negres eren discriminats brutalment. Si fem cas que la Llei és la Llei i punt, el règim de l’Apartheid no podria haver caigut.

De fet, el mateix Mandela ho va resumir en una frase: “tot és impossible fins que passa”.

També ho podríem dir d’una altra manera. Si a mi no m’agrada una Llei -i em trobe sol-, el problema el tinc jo. Si a una majoria de ciutadans no els agrada una Llei, el problema el té la Llei, que ja no és legítima.

[Incís: el lema de la Transició espanyola era “de la Ley a la Ley”, on la primera “Ley” era la franquista. Amb açò ja està tot dit.]

Així doncs, ací arribem al rovell de l’ou. És normal que una Constitució establisca la integritat del seu Estat. Perquè és la Llei Fonamental (així se’n diu en alemany) que “constitueix” l’Estat. I, doncs, estableix el territori sobre el qual regeixen les Lleis que dictamina. Sobre el qual té sobirania.

Això vol dir que és immutable? Evidentment, no. La mateixa Constitució de l’RDA considerava “il·legal” -és clar- l’annexió de la República Democràtica Alemanya a la República Federal d’Alemanya. I això és el que va passar -com aquell que diu “en quatre dies”- en 1990 després de les eleccions democràtiques a l’RDA que varen donar com a resultat que la voluntat del poble era eixa. (La Constitució de l’RDA sí que preveia -és clar- la unificació d’Alemanya; però això no va passar. El tractat d’unificació entre l’RDA i l’RFA dictaminava que el territori de l’RDA es regiria des d’aquell moment per la Llei Fonamental (Constitució) de l’RFA. És a dir, una annexió en tota regla).

Ara faig un incís i me’n vaig a un altre continent per exposar un altre aspecte important.

Els mitjans de comunicació espanyols parlen una vegada i altra de la Llei de la Claredat del Canadà com a exemple del que seria una legislació sobre un referèndum. Aquesta és molt bona. M’explique.

Primer de tot, cap dels dos referèndums d’autodeterminació del Québec varen tindre lloc sota la jurisdicció de la Llei de la Claredat, sinó que aquesta Llei en va ser una reacció. La Llei és del 2000 i els dos referèndums al Québec varen tindre lloc en 1980 i 1995. És a dir, varen ser dos referèndums “il·legals” i “unilaterals”.

En segon lloc, l’Assemblea Nacional del Québec va expressar explícitament que no se sotmetria a la Llei de la Claredat tot aprovant l’any següent una Llei sobre els Drets Polítics del Poble Quebequès. Per tant, al Québec, la Llei de la Claredat és, bàsicament, paper mullat. I no els varen enviar els tancs.

En tercer lloc, la Llei de la Claredat naix d’una consulta del govern federal al Tribunal Constitucional sobre la legalitat de les consultes independentistes al Québec. Aquest Tribunal va dictaminar que la seccessió d’un territori del Canadà no és legal segons la legislació canadenca (lògic), però -i aquest PERÒ és criminal si u només s’informa per la premsa espanyola- no es pot ignorar que, si hi ha una voluntat expressada de manera clara i perseverant en el temps (no concreta, però, què significa exactament “clara i perseverant en el temps”) d’un territori de separar-se del Canadà ha d’haver-hi una solució negociada entre el territori i el govern federal per donar resposta democràtica a aquesta voluntat i, doncs, procedir a la separació i la creació del nou Estat. PEIM.

Lògica democràtica pura i dura: si hi ha una comunitat que es proclama sobirana i exerceix aquesta sobirania, deixa de tindre sentit si la Constitució de l’Estat en el qual es trobava inserida considerava legal, il·legal o el que fóra l’acte de secessió, perquè, precisament, la voluntat democràtica ja ha dictaminat que no reconeix eixa mateixa Constitució i, per tant, es regeix per una altra norma Fonamental.

Per exemple, la Constitució portuguesa considera que Olivença és part del seu territori nacional, però resulta que hui en dia Olivença es troba sota jurisdicció legal de l’Estat espanyol i, doncs, la Constitució portuguesa no s’hi aplica. El mateix per a Gibraltar: l’Estat espanyol pot dir tan alt com vulga que l'”ocupació britànica” és “il·legal”, perquè és absolutament indiferent.

Com s’han produït, doncs, els referèndums “il·legals” i “unilaterals” d’independència del Québec, per exemple? Per la senzilla raó que el Parti Québécois va guanyar-hi les eleccions amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació en el programa electoral. Ací cal recordar que el PQ es va fundar en 1968 i el mandat democràtic per al referèndum el va aconseguir en guanyar les eleccions de 1976 amb un 41% dels vots vàlids. Però, com a Escòcia, quan l’SNP va guanyar les eleccions amb un 45% dels vots vàlids en 2011 i la celebració d’un referèndum sobre la indepedència en el programa, resulta que en democràcia es compleixen dues coses 1) la voluntat popular i 2) els programes electorals. ESTAN BOJOS! ÉS I-L-L-E-G-A-L.

Així arribem al final. Quin ha sigut el resultat del Partit Bavarès en les eleccions estatals de Baviera? Doncs, en les últimes celebrades fins ara, en 2013, un 2,1% dels vots vàlids. És a dir, que a Baviera no s’hi celebebrarà un referèndum sobre la independència perquè el poble bavarès no ho vol, no perquè ho diga el Tribunal Constitucional federal.

Algú dubta que si el Partit Bavarès guanyara les eleccions estatals amb la celebració d’un referèndum d’independència en el programa, aquest referèndum “il·legal” i “impossible”, es faria?

Bé, a Espanya sembla que sí, on es gasten arguments que vénen a dir que, encara que el 100% dels catalans volgueren la independència, aquesta és “il·legal” i “impossible” i no hi ha res més a parlar-ne. Una mostra de la falta de cultura democràtica i mentalitat cabdillista que encara és hegemònica a Espanya.

I és que, com va dir el fatxa de David Cameron, “podria no haver acordat un referèndum a Escòcia [incís, ell podria no haver-lo acordat, era irrellevant, de fet: el govern escocès l’haguera convocat igualment], però és que, abans que unionista, sóc demòcrata”.

Quan processarà l’Audiència Nacional al sediciós de Cameron? Sembla que ha fet un parell de truïtes trencant ous…